El valencià Toni Mollà farà aquesta setmana doblet a Girona. Dijous participa a la Casa de Cultura en la xerrada «Joan Fuster i Josep Pla: una conversa infinita», i divendres (19h) presenta a la Llibreria 22 «El tercer lloc», un dietari iniciat el dia que feia 61 anys i es jubilava oficialment
Quedar en tercer lloc és quedar en l’oblit?
He, he, depèn en què, ja voldria jo quedar tercer del Tour.
Però quina merda és això del bronze, comparat amb l’or o la plata?
La tradició del segon és magnífica, des de Salieri, sempre per darrere de Mozart, fins a Poulidor, un dels meus mites, que era més estimat pels francesos que Jacques Anquetil o Eddie Merckx. Ser el segon té certa poètica, ser el tercer... depèn (riu).
Una curiositat personal, per quan em toqui: val la pena jubilar-se?
De cap manera! És un error biogràfic que, a més, no té marxa enrere. No li recomano, ni encara que li paguin bé, com ha sigut el meu cas.
Potser la pregunta hauria de ser: val la pena treballar?
El problema és que quan et jubiles, et treuen el treball, però no et treuen la feina. Quan treballes, l’empresa et paga. Quan et jubiles, te’n vas a casa i aleshores et deixen de pagar, però segur que tens feina. I si no en tens, te la inventaràs. I si no, sempre hi haurà algú al teu voltant que et donarà feina.
Ara, a què dedica el temps lliure, que preguntaria aquell?
Bàsicament a fer les mateixes coses que abans, però sense cobrar. De tant en tant, passo a la clandestinitat i m’amago en algun bar o passejo per la muntanya. Això, quan no fa gaire calor. Gràcies a Déu, les serralades que hi ha al voltant de València no són gaire altes.
L’Empordà apareix al llibre. Què és per vostè?
És el lloc on torno cada estiu. Però no només per mi, sinó que és part dels béns de guanys del meu matrimoni, és el paisatge que compartim en l’economia familiar. És obligatori anar-hi cada any.
S’hi sent turista o empordanès?
Em sento turista, per descomptat. A més, jo reivindico el turisme. Hi ha gent que diu que és «viatgera». No, no, res d‘això, jo sóc un turista, una persona a qui li agrada el tracte superficial i amable amb la gent. No parlo del turisme de masses, de ramat.
Un turista superficial, vaja.
Conec molt bé l’Empordà, hi vaig des de fa molts anys, però no deixo de ser un turista. De cap manera pretendria ser com els d’aquí. Com li deia, en general m’agraden les coses superficials. Com va dir Gide i recitava Pla, no hi ha res més profund que la pell. Crec que hem d’aspirar a coses superficials, a coses que ens toquen la pell. Les profunditats, deixem-les per als partidaris de la introspecció i tot això. Que no és el meu cas.
Intueixo que no és dels que es dedica a practicar ioga.
No m’interessa gaire, és buscar la resignació cristiana d’una altra manera. Jo sóc partidari d’«anar fent», que deia Pla. Els valencians, que devem ser més rics, diem «anar tirant». Jo no sóc gaire de tirar, perquè, tirant, ningú es fa ric.
Parlant de Josep Pla: com es divertiria amb la Catalunya que ens ha quedat, no?
Diria que l’han venut en un casino de Las Vegas, o una cosa així. És que han fet això. Entre uns i altres se l’han jugat al casino. No sé com quedarà. A València és molt típic el joc de la pilota, i solem dir que les partides es guanyen quan s’arreglen. Crec que la partida de Catalunya estava mal arreglada, per tant, és normal que es perdés.
Tinc entès que és molt culer. Mals temps per ser del Barça?
Mals temps. Però el meu mite ara és Alèxia, o sigui que la cosa em va molt bé (riu). No es preocupi, com diem sempre, «l’any vinent, sí!»
Un altre gironí, encara que fos d’adopció, que surt al llibre, és Ernest Lluch.
El vaig conèixer força, tant per qüestions acadèmiques com polítiques. En tinc un record personal magnífic, era algú d’una vàlua extraordinària, i un demòcrata per damunt de tot. Ara bé, en la integració del PSPV al PSOE, crec que no jugar net.
