Després d’anys dedicada a tota mena de projectes musicals i teatrals, com The Mamzelles, Paula Ribó (Barcelona, 1990) ha esclatat del tot amb el nom artístic de Rigoberta Bandini i cançons com Perra o Ay mamá. Fa uns mesos, la cursa per arribar a Eurovisió va sacsejar de dalt a baix la seva carrera i ara, convertida en un fenomen de masses gràcies al Benidorm Fest, confessa que l’èxit l’ha agafat «una mica en pilotes» en alguns aspectes, però assegura que no té por que l’encasellin i que confia molt en les cançons que vindran.
Aquest dissabte actua al festival Ítaca de l’Estartit, amb una convidada especial: la geganta Rigoberta de la Bisbal d’Emporda, una figura que, molt abans del Benidorm Fest, ja feia valdre el seu do de pit. En un estiu ple de concerts, té previst actuar també en la cloenda del festival de Cap Roig, en una cita que va exhaurir les entrades en poques hores.
Deu tenir una agenda ben carregada aquest estiu.
Sí, sí, ja hem començat i anem a mil. Aquests mesos seran cada cap de setmana amunt i avall, però és d’agrair. Tenim el xou molt apamat i l’equip és molt maco, em ve de gust.
El projecte de Rigoberta Bandini neix el 2020, en un moment en què la pandèmia marcava totalment la cultura, i de cop es troba que els primers concerts ja son massius. Com es viu un canvi tan brusc?
És molt impressionant, però només puc agrair-ho. És cert que ens ha agafat una mica en pilotes en alguns aspectes, per exemple a nivell tècnic o de coreografies, perquè de cop hem hagut d’omplir grans escenaris, ja que no pots oferir el mateix espectacle en un espai per 40.000 persones que quan el veuen mil. Hem anat una mica amb la llengua fora, però estem molt agraïdes, perquè millor que creixi que no que no creixi.
I no fa vertigen un creixement tan ràpid?
Crec que l’any passat, encara amb la pandèmia, va existir com una petita transició. La situació ens va permetre viure uns concerts molt tranquils, amb 1.000, 2.000 o 3.000 persones assegudes, i ara hem passat als aforaments d’aquest estiu, que estan sent molt bojos... va ser com una transició, però molt poc orgànica, perquè el més normal seria anar a poc a poc, però al final la vida és sàvia i jo feliç que ens hagi portat fins aquí.
Vostè havia fet de tot: interpretació, havia dirigit teatre, escrit... S’esperava que fos la música la faria arribar a les masses?
La veritat és que compondre cançons és una cosa que he fet des de molt petita i té una coherència, quan miro enrera, pensar que la música és el que ha fet que molta gent segueixi el meu projecte. Realment, però, mai se sap. Jo he posat molt d’amor en tots els projectes que he fet i en tots he volgut arribar a molta gent i transmetre les mateixes coses, però al final és amb aquest amb el que tot està funcionant increïblement bé. No sabré mai la fórmula.
Té por que el fenomen «Ay mamá» l’encaselli?
La veritat és que no. Encara no he tret ni un disc i tinc moltes ganes de treure moltíssimes cançons, temes que a mi m’emocionen molt i d’altres que encara no he compost i que segur que seran increïbles. Em preguntaven el mateix abans que Ay mamá amb Perra i òbviament l’impacte que tens en la societat mai el pots controlar i el fenomen de la televisió és molt més gran que tots nosaltres, però crec que si una està connectada i fa els textos que vol... en les meves cançons hi confio, i confio que poden arribar, però no sé si de la mateixa manera.
En què s’inspira quan escriu?
Em segueix inspirant molt el dia a dia, les connexions entre les persones, els moments en què estem perduts. M’interessa molt si hi ha alguna cosa més que ens connecta, connectar amb aquesta energia universal que li pots dir déu o com vulguis dir-li. M’interessa molt explorar els llocs de misteri humà, tot i que m’agrada fer-ho amb lletres molt quotidianes i amb imatges bastant universals i senzilles. Ara mateix aquest és el meu motor, no sé si d’aquí a uns anys em vindrà de gust parlar d’una altra cosa, però ara aquest misteri i aquest horror vacui que existeix en la humanitat és el que em motiva.
La música que escolta també va per aquest camí?
Va per molts llocs. Franco Batiatto és un dels meus referents, i ell va explorar molts racons de l’ésser humà i els terrenys espirituals. Però escolto moltíssim de tot: m’encanta l’italo disco i els sons que són impossibles de no ballar; també l’electrònica belga més tranquil·la però que t’arriba, Lana Del Rey... realment, soc molt eclèctica, no soc gens d’un únic gènere.
Què és l’últim que ha escoltat i l’ha emocionat?
Motomami em va fer plorar molt.
S'ha sentit identificada amb les lletres de Rosalía? Ella parla de pair la fama, justament.
Ella parla de moltes coses que ens toquen a tots, i a mi em van arribar moltes lletres del disc i també com les interpreta ella. Quan parla de com n’és tot d’efímer, entenent que ella està a 20.000 quilòmetres d’on sóc jo, puc entendre del que parla i em va tocar molt.
Té previst treure disc aviat?
De moment estic treballant en noves cançons i crec que sí que hi haurà un moment en què necessitaré endreçar-ho tot i que formi part d’un àlbum, però encara no sé quan.
