Els històrics cinemes Albèniz de Girona van tancar de manera definitiva les seves portes el passat 29 de juny sense avisar, després d’haver reobert convertits en un multisala l’octubre de 1998. Davant aquest fet (que es va rebre amb molta tristesa entre els gironins), el Museu del Cinema de Girona no ha dubtat a retre homenatge als emblemàtics cinemes, que el proper 15 d’abril de 2023 haurien fet 100 anys, reivindicant elements que conserva i que formen part de la seva llarga història.

Un dels grans protagonistes n’és un projector cinematogràfic de l’antic Teatre Albèniz, que va estar funcionant des del 1923 (any que va obrir) fins el 1970,i que va ser cedit al Museu d’Història de la ciutat pels propietaris d’aleshores, la família Regàs, l’any 1987. Tot i això, des del 2010 el projector s’exposa de manera permanent al Museu del Cinema. La part original del projector és de la dècada del 1920 i correspon al sistema d’arrossegament de la pel·lícula, les bobines i el peu, però ha patit diverses modificacions al llarg de la seva vida. Va ser fabricat per l’empresa alemanya ERKO (Erdmann & Korth) de Berlín, especialitzada en la fabricació de grans projectors per a sales de cinema. Amb l’arribada del cinema sonor a casa nostra a finals de la dècada de 1920, s’hi va afegir un mecanisme per a llegir la banda sonora que incorporaven totes les pel·lícules a partir d’aquesta època, un aparell de l’empresa catalana SuperSound. També el sistema d’il·luminació es va haver d’actualitzar i canviar per un de més gran i potent de l’empresa catalana OSSA (Orpheo Sincronic SA), una empresa d’equips sonors cinematogràfics fundada a Barcelona l’any 1929.

Uns altres elements que conserva el Museu del Cinema són 59 programes de mà dels milers que es van distribuir entre el públic més cinèfil de la ciutat. Uns fulletons publicitaris que no tenen res a veure amb la manera actual de publcitar les pel·lícules: ni fotos, ni vídeos, ni colors, ni música. Només un tros de paper amb lletra i il·lustracions que, d’una banda, reproduïen el cartell de la pel·lícula i, de l’altra, les dates de projecció i horaris. El més antic que el museu guarda és del març de 1931, que correspon a un programa encapçalat per la pel·lícula Ladrón de Amor.

Jordi Pons, director del Museu del Cinema, assegura que la intenció de la fundació és difondre a través de les seves xarxes socials els diferents programes de mà per tal de donar-los a conèixer entre el públic. Al mateix moment, també es va mostrar sorprès per la notícia «tan inesperada com trista» del tancament dels Albèniz. «El cinema té 125 anys de vida i els Albèniz n’haurien fet 100. Poques ciutats poden dir que tenen un cinema centenari», va afegir.