Quan Henry James escriu Los embajadores ja és un escriptor en plena maduresa i plenitud de la seva grandesa literària. És un relat rodó, a plena satisfacció de l’exigent autor, que la considera la seva novel·la més preuada. Amb Las alas de la paloma, escrita un any abans i La copa dorada, que va veure la llum un any després James va completar un trio narratiu excepcional que, com a principal èxit obria les portes a la novel·la moderna i establia els nous cànons narratius que tots van seguir al llarg del segle XX, uns cànons que només uns quants com James Joyce o William Faulkner van aconseguir superar.
Com a relat que manté tota l’actualitat del gènere, Alba Editorial, que ja va publicar els millors títols de James: La copa dorada, El americano, Los periódicos, Las alas de la paloma... presenta ara una nova edició de Los embajadores, amb l’atractiu a més de la rigorosa traducció de Miguel Temprano, que suposa un valor afegit al relat.
Los embajadores té molt poca trama oberta: Lambert Strether, un home nord-americà de mitjana edat i vidu, és enviat per la seva promesa, la també vídua i adinerada senyora Newsome, per recuperar el seu fill, Chad, a París, on creu que té una aventura amb una dona inadequada. La missió de Strether, com a ambaixador de confiança de la senyora Newsome, és convèncer Chad que torni a Woollett, a Massachusetts, on el negoci familiar el necessita. Strether creu amb confiança que la seva missió és noble i necessària. Si té èxit, aconseguirà casar-se amb la senyora Newsome.
Però en arribar a París Strether queda captivat per la ciutat, la bellesa, la llibertat que ofereix, per la gent que coneix. En conèixer Chad l’impressiona el seu grau de sofisticació i l’ambient selecte on es mou, que el porten a pensar que el noi ha guanyat molt des que és a la capital francesa. A mesura que Strether passa més temps a Europa, comença a sentir-se animat per la seva cultura i observa que té un efecte positiu en Chad. Comença a dubtar de la virtut d’enviar Chad a Woollett, on es convertirà en un membre del món empresarial provincial de Massachusetts.
Chad l’endinsa en els ambients culturals i socialment selectes de París i aquestes impressions de la cultura parisenca porten Strether a pensar en si mateix i el fet que potser hagi perdut el millor de la vida mentre vivia a Woollett. Se submergeix així en el gaudi dels encants de París, i això el porta a canviar d’opinió i intentar que Chad no torni als Estats Units. James va presentant la història de l’evolució de la consciència d’Strether sobre la situació de Chad i la seva pròpia, en avaluar les diferències entre Woollett i París. Encara que finalment és ell qui declina una oferta de matrimoni per part de Maria Gostrey i torna als Estats Units.
El retrat de París per part de James es converteix en un símbol atractiu de la bellesa i el dolor de la cultura europea. James, americà de naixement i britànic i europeu d’adopció, no fa, però, de París, un paradís sense defectes per als nord-americans sinó que aprèn a presentar cada model de vida: l’europeu i l’americà, a partir dels seus mèrits i prejudicis. Encara que, sens dubte, aquesta pot ser la més europea de totes les novel·les de Henry James.
En valorar la seva estructura cal dir que Los embajadores és una de les seves millors novel·les des del punt de vista de la construcció narrativa. James hi va posar gran èmfasi. No hi ha línies soltes; tota la història està acuradament trabada. El seu mestratge rau en la tècnica narrativa, que és diversa i s’adapta a cada escenari. En ella hi ha, com és habitual a James, un bon domini de la forma sobre el contingut, encara que James es cuida bé de no fer malbé la temàtica.
Però, per sobre de tot, el que fa d’Henry James un escriptor essencial en les albors literàries del segle XX és que amb ell comença la ficció moderna anticipant-se a mestres com James Joyce o William Faulkner. I precisament Los embajadores és un dels exemples més clars de ficció moderna, on James introdueix les tècniques narratives més modernes per on transcorrerà la novel·la al segle XX: ús de diversos narradors, oracions complexes, ús genuí del diàleg, la descripció psicològica dels personatges, l’estil indirecte...
A Los embajadores, com en altres relats, James no té rubor a donar prioritat a la forma, a l’estil, deixant a la trama un lloc secundari, però sense descuidar-la mai. Aquí cada paraula importa. En part, això és perquè estava obsessionat, com Flaubert, a l’hora de trobar la paraula adequada, el vocabulari extremadament mesurat i meticulós. És tal la modernitat de James i Los embajadores que la novel·la és totalment actual en el nostre temps, ja que per la seva tècnica i model narratiu segueix apareixent com l’antítesi i l’antídot davant de les narratives actuals molt influenciades per la cultura visual i cinematogràfica. Davant d’això, James ens diu que la cultura autèntica és l’artística.
