El gironí Galdric de la Torre Ávalos, Gáldrick de nom artístic, acaba de treure el seu primer àlbum, Luz de fondo, que presentarà el dissabte 23 juliol al festival Tempo de Girona
Un altre més que vol fer-se famós?
No en tinc cap pretensió, cantar és més una necessitat que sentia, una cosa que havia de fer. Encara que de formació sigui professor de literatura, he estat sempre vinculat a la música, escric cançons des que era adolescent. Em fa molta il·lusió.
Música i literatura no són tan diferents?
En absolut, són dos mons molt propers. Són dos mitjans d’expressió diferents, però sempre els he sentit propers. De fet, la meva aproximació a la literatura va ser des de la música, quan anava a la platja amb els meus pares i al cotxe sonava Calle melancolía, de Sabina. Jo pensava, «aquest no és llenguatge que estic acostumat a sentir en una cançó». Allò era poesia, literatura.
La seva música, amb especial atenció al que diu, no casa gaire amb els concursos de TV.
Espero que no (riu).
Què fa un gironí a Madrid?
Sempre he sigut curiós. Vaig viure a Girona fins als 24 anys i des d’aleshores tot han sigut anades i vingudes. He viscut a Itàlia, a Granada, diverses vegades a Barcelona, i ara a Madrid. El meu pare era de Madrid, així que sempre hi he tingut certa relació.
En Piqué hi va anar i va dir que tant de bo Catalunya fos com Madrid.
A Madrid s’hi viu bé, però amb totes les dificultats inherents a una gran ciutat, igual que Barcelona. És a dir, és car, s’hi perd molt el temps...
Sortint de canyes?
Així també, sí. És estimulant, però com va dir el cantant asturià Pablo Und Destruktion, s’ha d’anar a menjar a la ciutat i a cagar al camp. Aquesta ve a ser la relació que jo tinc amb la ciutat, que m’estimula creativament, però no hi escric cançons, que és el que m’agrada.
El van invitar a cantar a la cimera de l’OTAN?
No, però mare meva, vaig quedar al·lucinat de com estava la ciutat. Visc en ple centre, i allò semblava un estat policial. No havia vist mai un desplegament com aquell.
Un cantant que té cura de les lletres és sempre sospitós: no el van aturar pel carrer?
No, ara bé, es podia haver donat el cas. L’ambient estava molt enrarit. Vaig haver d’anar a comprar un mòbil perquè se’m va espatllar el que tenia, i per travessar la Porta del Sol vaig haver de fer unes voltes de bojos, tot estava tallat.
Un seu tema es titula Por la gracia de la canción. Creu més en la música que en Déu?
Sempre m’ha interessat la religió, probablement en tot el disc hi ha alguna cosa d’això. Però és clar, com a persona del segle XXI, no crec en Déu com a tal, crec en certes coses. Crec en tot el que és intuïtiu, en tot allò que se’ns escapa. M’interessa tot el que no és racional, el que no té control. Sí que en la música hi pot haver cert misticisme, en el sentit que ningú sap d’on vénen les cançons.
El gran misteri.
La creació té alguna cosa d’incontrolable, això l’associa a la religió, a tot el que no té explicació racional. També a la poesia.
Canta també Como un animal. Quines activitats du a terme com un animal i que puguin ser explicades en una entrevista per a tots els públics?
Buf (pensa). Anava a dir córrer, que m’agrada molt, tot i que fa força que no ho faig, perquè darrerament no tinc temps. És una de les coses irracionals que dèiem, perquè sempre havia detestat córrer, i ara ho faig sense pensar-hi, m’encanta fer-ho... tot i que no m’agrada.
És pessimisme creure que no hi ha res nou sota el sol, com diu una altra de les seves lletres?
Ostres! És que la vida és així, tot ha sigut, és i sempre serà. La vida és anar descobrint constantment el que ja hi ha. No hi ha res realment nou, la gent s’entristeix, s’enamora, plora als morts... Vas descobrint coses i en realitat no estàs descobrint res.
Ha notat que ni una vegada li he preguntat per què no canta en català?
Doncs sí (riallada).
