Diari de Girona

Diari de Girona

Julia Navarro: «De nena estava convençuda que era una fada»

Autora de novel·les que llegeixen milions a tot el món, l'antiga periodista política convertida en escriptora de ficció recorda una infància plena de llibres i fantasia

Julia Navarro JOSÉ LUIS ROCA.

S’asseu a l’altre extrem de la taula i ajunta les mans com si comencés un combat d’aire en què ella desitja el triomf de l’altre, del que té al davant. Moltes vegades a la vida haurà exercit aquest gest que uneixen els ulls, la boca, la cara sencera, en el desig que vagi bé no només aquesta esgrima que és conversar, sinó tota la vida del qui té al davant. Els seus llibres, novel·les que llegeixen milions de persones en moltes llengües, tracten de la maldat del segle XX, ple de guerres i de males intencions, però sobresurten els personatges que volen que sobrevisquin la justícia i certes formes de felicitat. Ve del periodisme, i del periodisme polític, que és de naturalesa atrafegat, com la vida mateixa, però ella és plàcida, a més està totalment fora d’aquest ofici i ara és una dona del 1953 a qui la defineix l’esperança cap a la humanitat, a qui mira des dels seus llibres. L’aspecte amb el que mira inspira la idea de preguntar-li per l’origen de tot, i així vam anar parlant com si no ens sentís ningú.

Un poeta alemany, Michael Krüger, té aquest vers: «A vegades la infància m’envia una targeta postal/Ho recordes?». Quines postals li envia a vostè ara la infància?

No ens podem explicar a nosaltres mateixos sense la infantesa. I un arriba a una edat en què s’adona que acumula postals de la infància. Per exemple, jo recordo molt les tardes en què la meva àvia m’ensenyava a llegir: «repeteix, comença una altra vegada, entona...» I jo només volia jugar [riu]. Però crec que després em vaig fer una bona lectora gràcies a ella.

Què li va fer llegir ella?

Em feia llegir de tot. Fins i tot llibres que jo no entenia. Però com que soc lectora gràcies a ella, aquesta postal no se m’oblida. Em deia que calia llegir cada dia i que arribaria el moment en què llegir seria una necessitat per a mi. I això es va fer realitat: l’hàbit de la lectura esdevingué plaer.

D’això ja n’han passat molts anys, sobretot des del vuit d’octubre del 1953...

Que no vaig néixer el vuit d’octubre, Juan! Tothom llegeix això a Internet, però jo vaig néixer el 29 de juliol. Ja m’he cansat de dir que el vuit d’octubre no és el meu aniversari! Però a la gent li és igual. Com que a Internet posa el vuit d’octubre, doncs... Rebo flors, m’arriben bombons i, bé, doncs he de celebrar dues vegades el meu aniversari [riu].

I a què atribueix aquest error?

Doncs no ho sé ben bé. Com que a Internet la gent posa el que li dona la gana i no es pot corregir, doncs... A veure: tampoc és que m’importi gaire. Perquè, mira, ara que deies allò de les postals de la infància: a mi em fastiguejava no poder celebrar el meu aniversari amb les meves amigues, perquè un 29 de juliol sempre ets de vacances i el col·legi està tancat. Així que... em sembla fantàstic celebrar el vuit d’octubre amb molta gent [riu].

Què va significar per a vostè aprendre a llegir?

Va suposar obrir una porta que mai no sabia on em portaria. I aquest sentiment encara el tinc avui. És com quan l’Alícia travessa el mirall. És aquesta emoció: on vaig?

Quin va ser el primer llibre que li va cridar l’atenció?

De petita la meva àvia em feia llegir llibres clàssics: «Helena de Troia» o l’«Odissea» en còmic... Després em donava altres autors que creia que m’interessarien. A Jane Austen, per exemple, perquè li encantava. Jo devia tenir com a set o vuit anys, i ja llegia això.

Què deien aquests llibres de vostè mateixa?

Doncs... no ho sé. El que sí que van fer aquests llibres va ser eixamplar el meu món. Jo llegia en un balcó i, a partir de llavors, vaig saber que hi havia llocs i coses que hauria de conèixer més enllà del meu balcó.

Quan se’n va adonar que la vida anava de debò, com diu Jaime Gil de Biedma?

Jo crec que... potser... a l’adolescència. Perquè en aquesta etapa hi ha la pèrdua de la innocència. Sobretot perquè calia conèixer i afrontar el que estava fora de casa.

Però aquí el perill es combinava amb el coneixement, no?

Bé, jo vaig passar de tenir una infància molt feliç a haver d’enfrontar de debò els estudis, adonar-te que no ets el centre del món, com passava a casa. A dir: les coses comencen a ser més rígides. Però també t’adonaves que un s’anava canalitzant. Jo vaig tenir una professora de literatura que va ser determinant perquè després fos periodista. Volia estudiar física, però ella em va dir: «a tu el que et fa bé és escriure». I sí, jo escrivia contes.

Recordeu algun d’aquests contes?

Sí. Recordo la història d’un gos i un fanal. El gos anava amb el seu amo, paraven en un semàfor i el gos començava una conversa amb el fanal. Quin disbarat, no? [rialles]. És que jo era molt imaginativa i, quan era petita, a més sostenia que jo era una fada i que podia parlar amb els animals, i amb alguns objectes, i veure éssers que altres no veien. I estava tan convençuda que era una fada que un dia gairebé em parteixo la crisma. La meva mare em va portar de Londres un paraigua vermell, molt bonic, i vaig convocar tots els nens de la meva classe i del meu barri, vivíem davant del Senat, i vaig pujar a un mur per demostrar-los que em tiraria i que volaria amb el meu paraigua. En aquell moment la meva mare va treure el cap al balcó i va fer un xisclet, va baixar corrents i allà es va acabar la meva carrera de fada.

Però amb una mentalitat de fada, res no la podia sorprendre, no?

No. A mi em sorprèn tot. La veritat, sí que m’hauria agradat ser una fada. Però amb aquell el cop de realitat... vaig haver d’assumir que els arbres no em parlaven, que els fanals no parlaven... Que aquell món màgic no existia i que jo era com tots els altres i que havia d’estudiar. I va ser dur admetre-ho, eh. Era com renunciar a una part de tu. El món que havia construït no servia a l’hora de ser més gran. Això era així i calia assumir-ho.

Com va ser aquesta trobada amb la realitat?

Difícil. En el moment en què vaig convocar els nens per demostrar-los que jo era una fada amb el meu paraigua vermell, tots van riure i esperaven que caigués per riure més.

A casa com era la relació amb els pares?

Amb la meva mare. Jo vivia amb els meus avis i amb la meva mare. Va ser una infància feliç, amb el meu gos, amb els meus cosins, amb la meva àvia, sobretot amb la meva àvia.

Julia Navarro JOSE LUIS ROCA

Què va aprendre a l’adolescència?

El patiment. L’adolescència és moment de grans canvis. Forts. Alguns dolorosos.

Com dominava aquest patiment?

No estic segura de dominar el patiment. Aprens a conviure-hi. Però és part de l’aprenentatge de la vida.

Podia compartir-ho?

Sí. Tenia moltíssims amics. Quan vaig renunciar a ser una fada, no vaig tenir problemes. L’altre dia, a la Fira del Llibre de Madrid, es va presentar una amiga d’escola a qui no veia des de fa moltíssims anys i em va dir que ella em recordava, sobretot, llegint. Llegint i no tant jugant. Potser, no ho sé. Perquè si jo m’entusiasmava amb un llibre, em costava molt deixar-lo anar. I em semblava que el millor pla era estar llegint.

Quins llibres li van marcar en aquesta etapa de la seva vida?

El meu avi m’insistia molt que calia llegir els clàssics. I de vegades m’entretenien els clàssics i d’altres no. Però jo podia agafar qualsevol llibre, eh, perquè mai no em van prohibir res. Jo llegia compulsivament i de tot. A mi m’agradaven molt les novel·les, perquè t’ensenyaven altres maneres de viure.

I no escrivia en aquell període?

Sí. Escrivia diaris. La veritat és que deixar la infància va ser difícil de suportar i calia refugiar-se en alguna cosa.

Què va ser el més dolorós de l’adolescència?

Doncs potser la deslleialtat. Aprens que gent al teu voltant no sempre és com creus que és. És que per a mi els amics són molt importants i fa molt de mal perdre’ls, tenir alguna desavinença amb ells... i tenir la sensació que no hi ha cola que arregli allò que s’ha trencat.

I a l’adolescència va conèixer l’enamorament?

Sí, és clar. L’adolescència és la descoberta de tot.

I va veure també que no estaria malament ser periodista?

Va ser un temps de confusió. De frustració, també. Va ser aprendre que fer-se gran implicava fer renúncies. I que les circumstàncies serien les que manegessin realment la meva vida, no jo. Potser això es veu a les meves novel·les. Aquest desig de tenir les regnes de la teva vida, tractar que les circumstàncies passin a segon pla. Però sí, finalment vaig triar el periodisme i ha estat una gran passió, m’ha donat les eines per escriure, m’ha permès conèixer gent que potser no podria haver conegut mai. I, saps?, em va agradar molt poder viure i explicar la Transició. Va ser una època de la nostra història de la qual cal sentir-se orgullosos. El pas d’una dictadura a una democràcia va ser molt intens. I ho vaig gaudir moltíssim.

Julia Navarro, en la seva etapa com a periodista

Va ser un temps singular i interessant per ser viscut com a periodista, sí. Però, en quin moment es va truncar aquell periodisme?

Bé, les coses canvien. No sempre es pot viure en un estat d’excitació absoluta. Arriben noves generacions, fan periodisme d’una altra manera... Però no voldria dir que tot temps passat va ser millor perquè m’interessa més el futur. Tanmateix, sí que crec que no tot als mitjans s’està fent bé. Per començar, ja no hi ha empresaris periodístics, ara els mitjans estan en mans de fons d’inversió, i això marca. La precarietat a la feina també. Les noves tecnologies també.

Va deixar el periodisme quan....

...quan ja per a mi era molt incòmode! Quan ja allò que es feia no em satisfeia, quan l’opinió va començar a estar per sobre de la informació, quan les tertúlies entre contraris eren el que proliferava... No ho sé. Això no em va agradar.

Va deixar el periodisme i es va abraçar a la ficció, però basada en la realitat.

Sí. Suposo que per herència del periodisme, que no és una mica menor. Ser periodista m’ha permès viure moltes vides i conèixer molta gent i em va donar moltes eines per escriure. I, bé, no em va agradar estar a les tertúlies, em semblaven una perversió i... Les novel·les em donaven l’oportunitat, sobretot, de veure què hi ha darrere de les decisions que prenem els éssers humans.

Què ha après en abordar la realitat des de la ficció?

Potser ser molt més benvolent amb els altres i amb mi mateixa, és a dir, amb la condició humana.

Compartir l'article

stats