El cas de l’escriptora que només aconsegueix amb l’edat madura la necessària empenta creativa, segura de si mateixa i lliure ja dels lligams familiars per fer la seva feina no és estranya. Però el de la britànica Mary Wesley (Surrey, 1912 – Devon, 2002) adquireix característiques especials. Va escriure durant tota la seva vida, però no va ser fins als 70 anys que, obligada per les penúries econòmiques, va concebre una darrere l’altra una desena de novel·les lleugeres i espurnejants a la superfície, però molt més profundes del que pugui semblar, amb un estil irònic i maliciós que només li pertany, encara que es detectin empremtes de companyes de fila com Muriel Spark i una mica de l’economia narrativa d’Ivy Compton-Burnett.

Les novel·les de Wesley van assolir un important èxit en la dècada dels anys 80 pujades a la premsa per la raresa d’una autora que entrada a la vellesa es dedica a explicar amb orgullós exhibicionisme i certa elegant frivolitat l’alliberament sexual que va suposar per a la seva generació i, especialment per a les dones de la classe alta, els anys de la Segona Guerra Mundial. Si el conflicte va posar la vida quotidiana de cap per avall, era natural que les velles convencions victorianes comencessin a esquerdar-se. D’això tracta El césped de manzanilla, la seva segona i més popular novel·la publicada originalment el 1984 i rescatada ara per Alba. Una història que segueix un grup de joves cosins i cosines i els seus amics de vacances a la vella casa senyorial dels oncles dels joves a Cornualles, al caire un penya-segat, amb la gespa del títol als peus (la camamilla no només serveix per a infusions també pot ser una planta ornamental), l’estiu del 1939, conscients que la imminent guerra serà la fi de la innocència per a tots ells.

La narració es desenvolupa en dos temps, aquell passat gloriós i un present en què tots els implicats ja grans acudeixen al funeral de Max, un celebrat violinista austríac i jueu que va trobar refugi a Anglaterra i va ser el catalitzador sexual de la major part dels personatges femenins de la història. Dones que es desperten al matí i s’han de parar a pensar, sense culpa ni preocupació, qui és aquesta persona que les acompanya al llit. Així sense drama, pura lleugeresa.