Cinc cançons. Concretament a la cinquena cançó, Burn to Shine, el públic que es va apropar dissabte al vespre a la Ciutadella de Roses ja es va posar dempeus per experimentar Ben Harper en el seu màxim esplendor. Barrejant un conjunt d’estils musicals tan diversos com les seves influències, el californià d’arrels índies i afro-americanes va combinar folk acústic, blues, funk, soul i rock amb elegància. Harper va entrar a l’escenari cantant a cappella amb la seva banda i va passejar pels seus hits, com Jah work o We need to talk about it sense abandonar els seus solos de guitarra en què el públic va poder apreciar el domini del cantautor tocant bottleneck (una tècnica habitual en el blues en què es toca amb la guitarra tombada horitzontalment) . Harper, que va començar a tocar música a una edat primerenca, va establir amb la guitarra acústica un vincle que es va poder testimoniar en el concert i que va atraure a un públic d’edat variada. De fet, les seves guitarres són un membre més de la banda. Al nord-americà el van acompanyar cinc músics extraordinaris (Leon Mobley, Oliver Charles, Chris Joyner, Alex Painter i Darwin Johnson) i una desena de guitarres que van anar desfilant cançó rere cançó per l’escenari. Menció especial per al mestre de la percussió, Leon Mobley, un geni del seu gènere que ha acompanyat als gegants de la indústria nord-americana com Michael Jackson, Quincy Jones, Mick Jagger, Madonna o Damian and Stephen Marley. Mobley va despertar la simpatia del públic en tot moment amb el domini dels bongos i els tambors.

Durant les dues hores de concert, el repertori de Harper no va obviar Diamonds, How Dark is Gone i Amen Omen, i sense abandonar el seu costat més reivindicatiu, va posar el punt final apel·lant a fer un món millor amb la cançó Two Hands.