Fa 40 anys si a Girona jo volia escoltar o veure -videoclips- música tenia dues opcions: o anar caminant amb la companyia del meu amic Felip a Ràdio Pla del carrer Santa Eugènia, on hi havia un passadís amb una vitrina ple de discos que quan els vèiem obríem els ulls com a plats, anar a Discos Coll o a Musical Eiximenis. I l’altra opció esperar algun dels programes de videoclips que es començaven a emetre a la televisió. L’amalgama musical era amplíssima i, a diferència d’ara, cada setmana hi havia novetats perquè la producció musical era constant. Un dels grups buscats era Simple Minds. Ara, 40 anys després, he pogut tancar el cercle i veure en directe -cosa impensable quatre dècades enrere- la banda britànica damunt l’escenari del Guíxols Arena dins del marc del Festival de Porta Ferrada. Un exercici de nostàlgia superat al llarg de la quasi una hora i quaranta-cinc minuts de concert on la formació liderada encara per l’escocès Jim Kerr i el seu amic el guitarrista Charlie Burchill-els únics supervivents del grup original- van fer una repassada als seus èxits.
Hi havia ganes, ja que el concert es va haver d’ajornar l’any passat per la Covid-19 i això es notava en l’ambient. La icònica formació es troba presentant damunt dels escenaris el disc recopilatori 40:The Best of 1979-2019 i van començar el concert interpretant les primeres cançons que van compondre per culminar amb títols mítics com Don’t You (Forget about Me), convertit en tot un himne. Kerr va comptar amb l’ajuda del públic taral·lejant la cançó durant més de cinc minuts sense parar, una demostració que es trobava davant un públic totalment entregat.
El líder de la formació va demostrar damunt de l’escenari tenir encara l’esperit que lluïa els anys 80, preocupat i preguntant constantment per saber com es trobava el públic i, en alguns moments, disposant de l’ajuda de la cantant Sara Brown que va fer una gran demostració de la seva melòdica veu quan com, per exemple, el grup va interpretar Mandela Bay, un altre himne del Simple Minds que als anys 80 van dedicar a la figura del líder sud-africà Nelson Mandela.
Menció especial també per a l’enèrgica Cherisse Osei a la bateria, fent una actuació en solitari que va acabar d’aixecar els ànims d’uns seguidors -majoritàriament el que ara es coneix com a boomers- que després d’una hora i mitja llarga de concert i tres bisos -entre els quals no va faltar Alive And Kicking- va marxar amb la satisfacció d’haver constatat que el pas de 40 anys no és res.
