Quiosc

Diari de Girona

MÚSICA CRÒNICA

Els Pets porten festa i nostàlgia a Cap Roig

Reig, Gavaldà i Cáceres, sobre l’escenari JOSÉ IRUN/CAP ROIG FESTIVAL

Porten 36 anys de carrera i han trepitjat centenars d’escenaris, però Els Pets van demostrar diumenge a la nit al Cap Roig Festival que no tan sols són capaços de seguir emocionant, sinó també d’emocionar-se. Que li ho diguin, si no, a un animal escènic com Lluís Gavaldà, que va acabar amb la veu trencada i assegurant que havia estat el concert «més preciós» en el que portem d’estiu, dins la gira amb què estan promocionant el seu darrer treball, 1963. L’emoció de Gavaldà, tanmateix, no li va fer perdre la ironia, i és que fer ballar Atracament a la caixa -tema del seu nou disc- a tota la llotja de Cap Roig, festival organitzat precisament per la Caixa amb majúscules, té la seva gràcia.

El trio de Constantí tenia motius per estar content. No van arribar a penjar el cartell de sold out, però poc els devia faltar, ja que al pati de butaques es veien pocs seients buits. «Quina gentada! Avui no toca Sting, eh? Toquem els Pets!», va advertir Gavaldà, entre rialles, de bon inici. La cara visible del grup va començar amb traje - «ens han dit que a Cap Roig hem d’anar mudats»- però va acabar el concert amb samarreta, tot animant el públic a treure’s també les seves.

El concert va arrencar amb Descafeïnat, tot i que des del primer moment ja es va veure que aquest no seria l’adjectiu que definiria el concert: el públic estava delerós de ballar i, sobretot, demostrar que coneixia pràcticament totes les lletres. Els primers compassos van estar dedicats a presentar els temes de 1963, un disc titulat com l’any de naixement de Gavaldà, Joan Reig i Falin Càceres amb el qual viatgen als seus inicis i abracen la nostàlgia, marca de la casa d’algunes de les seves lletres.

Així, van sonar No t’escolto, Jordi Puig -dedicada a un amic que va morir amb setze anys- o Sota un glop de vi, però de seguida es van anar alternant amb temes més antics com Aquest cony de temps o La vida és bonica (però complicada). L’ambient, doncs, es va anar escalfant ràpidament davant d’un públic entregadíssim que va celebrar cada acord d’Agost, No vull que t’agradi aquesta cançó o La vida és molt avorrida sense el teu cos, que es van anar combinant amb peces més noves com Ulls com piscines. Gavaldà no va dubtar en baixar al pati de butaques per cantar entre el públic, que el va rebre amb els braços oberts, i també va animar tots els assistents a acompanyar les cançons més lentes amb la llum del mòbil, ara que ja pràcticament ningú porta encenedors a sobre.

La recta final va ser tota una invitació a ballar de forma desacomplexada, ja que va sonar Tantes coses a fer -el pati de butaques es va aixecar a l’uníson de forma instantània- i Bon dia, que va tancar provisionalment el concert abans que arribessin uns bisos que van incloure Jo vull ser rei - «ara ho fa tothom, però nosaltres vam ser els primers a cagar-nos en l’emèrit», va reivindicar Gavaldà-, Una estona de cel i van acabar amb Bona nit.

Compartir l'article

stats