Entre el bon grapat de festivals musicals que hi ha a Catalunya i especialment a la província de Girona al llarg dels mesos d’estius, s’hi poden trobar petits cicles musicals autogestionats que no aspiren a ser patrocinats per grans marques de cervesa ni a sumar xifres rècord d’assistència. Són cicles fets per i per a la gent, amb l’única ambició d’acostar la cultura a aquells racons on també hi passen coses; allà on també s’hi fan coses, encara que tot sovint no gaudeixin de la cobertura dels grans esdeveniments estivals.
Alguns d’ells, com el Ressupó de Celrà, el Notes al Parc de Girona, el Festival Internacional del Terracotta Museu de La Bisbal d’Empordà (fiTM) o el ViaVeu de Sant Julià de Ramis, ja sumen molts anys de rodatge. D’altres, en canvi, com l’A Tocar de la Cellera de Ter i l’Enfresca’t de Sant Julià de Ramis i Medinyà, han nascut a conseqüència de la pandèmia. Tot i que cadascun d’aquests cicles musicals té la seva pròpia particularitat, tots comparteixen, sense voler-ho, uns mateixos valors que els diferencia de les propostes dels macrofestivals.
Antònims de negoci
D’una banda, els sis cicles musicals esmentats comparteixen el valor de l’altruisme. Un concepte que en els grans festivals d’estiu queda més diluït, atès que sovint es busca captar l’atenció d’un públic amb segona residència i, a vegades, amb més poder adquisitiu. A més a més, les propostes gastronòmiques s’allunyen molt dels preus populars i no solen estar a l’abast de totes les butxaques. De fet, dels sis cicles citats, quatre són gratuïts i només dos són de pagament, tot i que a preus molt assequibles. És el cas del ViaVeu de Sant Julià de Ramis i el fiTM de La Bisbal. En el primer, el preu de les entrades oscil·la entre els 10 i els 18 euros i, en el segon, entre 10 i 12 euros. Això, permet que la cultura quedi a l’abast de moltes més persones sense renunciar a la qualitat, ja que asseguren poder gaudir del concert amb un aforament reduït i sense massificacions i, al mateix temps, treballen amb una visió de projecte més que no pas de negoci, perquè lucrar-se no és en cap cas la seva principal prioritat.
Música per a tothom
Enllaçat amb això, apareix el segon valor: l’aposta per una programació de qualitat en espais on normalment no arribaria. Dani Ortiz, tècnic de La Marfà -equipament que, conjuntament amb l’Auditori de Girona organitzen el cicle de Notes al Parc-, destaca que un dels objectius del cicle és "programar una oferta descentralitzada en diferents barris de la ciutat de Girona". D’aquesta manera, el barri de Vila-Roja, Pont Major o Santa Eugènia s’inclouen dins el mapa cultural de la ciutat, fet que no només apropa la música als veïns que viuen en aquests barris perifèrics sinó que, a més a més, també obliga a la gent del centre a desplaçar-se fins allà. Una trobada de veïns que, si no fos per aquests cicles culturals, no es produiria, més enllà de les festes majors. La idea de crear comunitat entre els veïns del poble o el barri és comuna en la resta de cicles esmentats. Per exemple, Pau Novich, membre de l’associació del Jovent Calabutí de la Cellera de Ter, entitat que organitza l’A Tocar, assenyala que "volem donar vida als espais d’oci del poble", o Marc Sayols, organitzador de l’Enfresca’t de Sant Julià de Ramis i Medinyà, que assegura que van començar el cicle per "reactivar l’oferta cultural en clau musical en temps de pandèmia" i per "fer poble". "La cultura és una necessitat i s’ha d’aportar a la ciutadania", puntualitza Sayols.
Qualitat més que quantitat
Un altre tret en comú que tenen aquestes propostes -que en la seva majoria es desenvolupen al llarg del mes de juliol, tot i que en alguns casos com el Notes al Parc s’eixamplen durant l’agost- és l’aposta per grups emergents o locals. En el cas del Ressupó de Celrà, que ja suma tretze edicions, Carles Ribot, el seu director artístic, presumeix d’haver portat artistes com Núria Graham, Maria Rodés o Joan Colomo molt abans que fessin el gran salt a la fama, igual que el fiTM, que va arribar a programar Maria Arnal i Marcel Bagés o Rita Payés abans que aquests estiguessin programats a molts dels festivals.
Segons Dani Ortiz, el suport a la xarxa de petits formats com els cicles musicals és imprescindible "per tal de donar combustible a artistes locals i generar oportunitats als artistes del territori". I és que, irònicament, vivim un moment d’una gran proliferació de festivals, però on tots programen el mateix. A més, Ortiz afegeix que "la base de la música popular són els espais de petit format".
Per la seva banda, Pere Pujolràs, portaveu del cicle ViaVeu, explica que un dels seus criteris artístics a l’hora de programar és "donar importància a les veus femenines, defugir d’artistes massa consagrats i propiciar concerts amb artistes emergents". Particularment, l’A Tocar de la Cellera, a més, sempre programa artistes del poble. Mentrestant, tots sis cicles reclamen que no es relacioni els artistes emergents amb baixa qualitat. Ben mirat, que la prioritat d’aquests microfestivals no sigui tant vendre entrades com apostar per una bona programació, fa que les propostes siguin molt més originals i eclèctiques i que es desmarquin del circuit musical establert actualment.
Així doncs, tots els organitzadors reivindiquen la necessitat de preservar els petits cicles com els veritables motors del sistema cultural territorial i popular encara que molts cops no siguin tan mediàtics com les grans cites, perquè esdevenen una autèntica eina per cohesionar i transformar la cultura d’arrel popular.
