Era una nit per presentar els seus dos nous àlbums, Mi vida en Marte i Desatinos paralelos, però es va acabar convertint en una catarsi col·lectiva contra tot, contra les elèctriques, contra el poder i contra la manipulació. «A la merda tot», com canten Oques Grasses a Bancals. La pandèmia va donar ales a Manolo García per produir cançons i més cançons, i un cop superada, l’alegria de poder retrobar la gent li ha fet tant bé que divendres a Porta Ferrada no se sabia ben bé si qui hi havia a l’escenari era el cantant del Poble Nou o un Benjamin Button capaç de combatre totes les injustícies d’aquest món guitarra en mà i amb un somriure. «Me n’he adonat que us vull sentir a cantar i per això aquesta vegada he inclós al repertori més cançons que coneixeu, per defensar-nos cantant de l’angoixa que ens bombardeja. Estem sols i mentre pugem cantar i somriure, hi ha futur», va assegurar al principi del recital.
Aleshores ja havia fet tota una declaració d’intencions bombardejant així, d’entrada, Insurrección, Lejos de las leyes de los hombres i Lápiz y tinta, tres superèxits mirada enrere a l’etapa d’El último de la fila. Ho va fer, a més, amb una posada en escena marca de la casa, cinc pantalles gegants amb projeccions i dibuixos, i un impactant joc de llums. Amb una versió rockera i elèctrica, amb l’ànima entregada i les 4.000 persones del públic rendides encara no al quart d’hora de partit. La primera referència als dos nous discos va ser Quisiera escapar, de Mi vida en Marte, en una part que també va incloure Reguero de mentiras, una aproximació al blues amb l’acompanyament de la violinista Olvido Lanza. Abans del primer tema de Desatinos desplumados, La Maturanga, Manolo García va tenir temps per sentenciar que «la vida no és un anunci de cervesa» just acabar A veces se enciende, i va seguir fent confessions al públic recordant la seva joventut al Poble Nou, quan era un jove a qui li agradaven els Beatles i Led Zeppelin, tant com Peret, Sisa i Pau Riba, per atacar tot seguit amb Pájaros de barro. Ho va fer, a més, baixant de l’escenari, passejant-se pel fossat que el separava del públic, per repartir encaixades i abraçades amb tots els qui l’aclamaven, exhultants. «Estimava la vida, com ara tots els que estem aquí. Visca la rumba catalana!», va exclamar.
Un poquito de amor, un dels temes més coneguts de Mi vida en Marte, va donar pas a una recta final amb noves mirades al passat: Somos leveldad, Prefiero el trapecio i Carbón y ramas secas, sense donar ni un respir. Encara no ho havíem vist tot, perquè el que va venir després ja va ser definitivament l’apoteosi. Llanto de pasión va obrir uns bisos més llargs (i divertits) que els crèdits d’una pel·lícula de la Marvel. Aquí també van deixar-se sentir Un giro teatral i Nunca el tiempo es perdido. «En voleu més? Doncs esclar que sí, demaneu-ho!», va exclamar quan s’arribava a les dues hores de concert. I vinga, un darrere l’altre, van caure himnes mítics com Aviones plateados, Sara i A San Fernando, que feia pinta de ser la última, però tampoc. La gent en volia més. I Manolo també: Un año y otro año, una versió a capella del públic de Insurrección i la ranxera El Rey. Faltava poc per tres quarts d’una de la matinada. L’amo. I ahir tenia concert a Pineda.
