La cançó Alejandro de Lady Gaga sona en un radiocasset que el pianista i cantautor Xavi Lloses ha deixat a l’escenari. Al cap d’uns minuts n’ha portat catorze i el soroll (o música, pensem-hi) es fa eixordador. El piano sintetitzador de l’artista, envoltat de cables i botons, s’uneix a l’estranya melodia i el volum puja, igual que el desconcert del públic, fins que un so que sembla el somriure del Megazero completa el clímax de la benvinguda d’aquest espectacle sonor i visual. Lloses va retornar el diumenge al festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols amb l’espectacle «Consideracions sobre l’inevitable ressonar» celebrat al teatre municipal i fent gala, un cop més, del seu sobrenom, el «terrorista sonor». L’experiència, creada a força de mesclar sons vocals, musicals i electrònics molt diversos per anar «més enllà», es vesteix gràcies al muntatge audiovisual creat pel ganxó Aleix Pallí.
En aquest arriscat format, l’artista vol omplir de so el públic mesclant sorolls de trànsit, el so d’una rentadora centrifugant-se o la crepitació d’uns altaveus. Un darrere l’altre, de vegades amb el protagonisme del piano i d’altres amb reflexions sobre la música extretes de pel·lícules i documentals, va desenvolupant una cadència que trasllada al públic perquè es faci preguntes. «No hi ha cap intenció de donar cap conclusió ni resposta», ja va advertir Lloses des d’un bon començament.
Té límits, la música? Sentir els clàxons dels cotxes en una ciutat pot ser una experiència sonora? On comença el so i quan es transforma en soroll?
Objectiu complert.
