Sharleen Spiteri mai no va imaginar que als 54 anys seguiria gaudint tant de la música. La cantant i compositora de Texas, grup de rock i pop escocès sorgit a finals dels 80, transmet la mateixa alegria que quan era jove, amb una veu que manté fresca. Ella, que abans de ser rockera va ser perruquera, sempre ha tingut un do per arribar a la gent. I això es palpa a les seves cançons, tant les més clàssiques, com I don’t want a lover, Black eyed boy i Say what you want, com les del seu darrer treball d’estudi, Hi, que han connectat amb un públic ampli.
Li agrada veure que ara als seus concerts hi acudeixen tant els fans dels inicis com els descendents d’aquests. «Tornar als escenaris després de la Covid ha estat al·lucinant», assegura Spiteri en una xerrada telefònica abans de viatjar a Catalunya per actuar al Fòrum Romà d’Empúries aquesta nit, a partir de les 22 h, dins la programació del Festival Portalblau de l’Escala. L’acompanyen a la gira els seus fidels Allie McErlaine (guitarra) i Johnnie McElhonne (baix) -ja eren quan Texas es va donar a conèixer el 1988-, així com Eddie Campbell (teclats), Tony McGovern (guitarra) i Cat Myers (bateria).
El confinament no va ser per a ella un període fructífer. Va perdre la seva mare abans de quedar-se tancada a casa per complir la llei quan va arribar la primera onada de Covid i ho va passar malament. «He necessitat molt de temps per processar la pèrdua. Durant la pandèmia no podia escriure perquè és delicat traslladar coses tan privades al paper. Ha de passar un temps per escriure sobre coses que et fan mal», comenta. «No em podia posar a escriure perquè m’emocionava».
Tocar, viure, girar
Hi, el seu 10è disc d’estudi, editat el 2021, ha tornat a posar el grup en circulació. Hi participen Clare Grogan (cantant d’Altered Images) i Richard Hawley (exmembre de Pulp amb sòlida carrera en solitari). I Wu-Tang Clan ha fet un remix de Hi, peça que obre la feina. «Sento que a Texas hem evolucionat, però sent fidels al nostre esperit. Si col·laborem amb algú és perquè hi ha connexió. Ha de sorgir de manera orgànica, ha de ser natural si vols que funcioni», afirma la líder Texas.
Li hauria agradat que el disc sortís abans. «Ho teníem gairebé acabat abans de la pandèmia però es va frenar. Pensem que les cançons podien ajudar la gent, que podien animar», recorda. Ells també necessitaven animar-se després d’una etapa en què la música en directe va deixar d’existir a la major part del planeta a excepció d’Espanya, on els teatres i els auditoris van reobrir a partir de l’estiu del 2020.
A les dures i a les madures
Ningú sap el secret perquè una banda es mantingui a la superfície però Spiteri apunta que estar a les dures i a les madures és la clau per superar els vaivens de la indústria discogràfica, que s’ha transformat en poc més d’una dècada. «La tecnologia avui facilita la feina i permet escoltar una enorme quantitat de música, cosa que ajuda els artistes joves», ressalta. «Però per més màquines que hi hagi, un disc no es fa mai sol. Has de saber fer servir els programes i estructurar una cançó. No és tan fàcil».
Tornar a sortir de gira ha estat fonamental, ho necessitava. «M’ha encantat retrobar-me amb el públic a festivals, sobretot al Regne Unit. Des del Brexit per a les bandes anar de gira a Europa s’ha tornat molt complicat», critica. «Quan pujo a un escenari, sempre penso que hi ha algú que ens està escoltant en directe per primera vegada. I quan estic a punt de cantar una melodia com la de Black eyed boy, que hauré cantat milions de vegades, també la interpreto com si fos la primera vegada».
Dels 10 discos del grup els de més repercussió són Southside (1989), White on blonde (1997) i The Hush (1999). Ella també va provar en solitari amb dos treballs, Melody (2008) i The movie songbook (2010). Cap no va tenir la repercussió dels discos de Texas. En concert no sol recuperar cançons de la seva etapa en solitari, però és possible que en canti alguna versió, potser del seu estimat Al Green o del seu altre gran ídol, Elvis Presley. Veurem.
