Ve de Campotéjar, a Granada, d’on són els seus pares, i arriba a la ciutat on va néixer fa 56 anys. És de Barcelona, evidentment, però aquests dies, i aquest viatge, l’han fet de l’origen una altra vegada, com si tingués les mans encara fent olor d’olives. Porta la seva petita maleta, de viatjar i retornar en distàncies curtes, però a ella l’han portat amunt i avall les obligacions d’un ofici, el de periodista, del qual poc es parlarà en aquesta entrevista.

Ha estat corresponsal en diversos països del món per a El Periódico de Catalunya, on ara és una important col·laboradora, com ho és també d’El Periódico d’Espanya i per això mateix de tots els diaris de Prensa Ibèrica. Però és, gairebé en silenci, una de les més importants novel·listes espanyoles, no només de la seva generació. Els seus llibres es llegeixen com a exemple de mestratge, però també d’un compromís, el de comptar els buits que la vida ha deixat en l’existència dels desfavorits.

En aquest sentit, la seva última novel·la, La forastera, és un exemple molt principal de com no és necessari alçar la veu, és a dir, impostar-la, per explicar la metàfora de com el capitalisme ha ofegat als desfavorits.

Aquesta dona que arriba amb les seves pertinences a la calor de Barcelona i s’asseu davant el periodista és Olga Merino. Ve cansada del trajecte amb avió, emocionada del viatge que va fer per visitar a la seva mare i rendir tribut als avantpassats que ja són memòria dels cementiris i de la seva vida. Com en els seus llibres, a La forastera, però també Cenizas Rojas, Espuelas de papel, Perros que ladran en silencio i fins a Cinco inviernos, que recull el ram de drames i alegries de la seva corresponsalia a Rússia, ella parla com si no hi hagués adjectius. Els seus substantius, com en Hemingway, van posant l’accent en allò que li preocupa i que recorda. A vegades la seva timidesa li tapa la cara, o baixa els ulls cap a la seva roba, i es comporta com una noia que, havent conegut, com aquell personatge del citat Hemingway, «l’angoixa i el dolor, però no va estar trista un matí», s’ha empès a explicar allò que als altres concerneix. Com és natural, en aquesta oportunitat el periodista no va tenir més remei que preguntar-li pel que va ser la seva infància, aquest bell monstre que persegueix a tothom.

Quines postals li envia a vostè la infància?

No vaig tenir una infància excessivament feliç. Tampoc va haver-hi traumes, eh, però era una nena constantment espantada, amb pors... Però recordo molt la meva fascinació per les paraules. De seguida vaig saber que aquest era el meu món: com les lletres s’ajuntaven per donar un significat. A més, recordo exactament el moment en què vaig aprendre a llegir, com se m’embussaven les síl·labes i les desembussava i així vaig anar aprenent-ne. El que em feia ràbia és que moltes vegades em confonien amb un noi. Portava els cabells molt curts i jo estava sempre aclarint que no era un nen.

Com eren els seus pares?

Humils, sense estudis. La meva mare va néixer en un poble de Sevilla però es va criar en un poble de Granada. És una gran narradora oral, una dona molt afectuosa. Però jo sempre la recordo trista. Per circumstàncies que ara no explicaré, és clar. A la seva terra hi ha molts remeiers i figures similars. Acabem d’anar a un curador del seu poble i, en entrar, li va dir que estava molt ben acompanyada pels seus morts, pels seus pares i els seus avis. Però... a veure: últimament estic notant a la meva mare coses que no m’agraden, crec que l’haig de portar a un neuròleg. Se li obliden moltes coses.

La vaig veure allà, en una foto, netejant una tomba.

Sí. La tomba dels meus besavis... És el nucli de la família i cal anar-hi.

Què produeix en vostè el retorn a aquest lloc?

Ho he explorat molt: és l’intent de tancar un cicle. Jo sempre he estat com escindida. Jo he nascut a Catalunya, però els paisatges i la història de la meva família em criden molt. Ara que he portat la meva mare he vist com s’ha acomiadat del seu paisatge, un paisatge que jo he explorat bastant en els meus llibres. M’interessa el no paper de la meva generació. La teoria que tinc és que la generació precedent, la teva, és la de gent molt potent intel·lectual, política, socialment i... sembla que nosaltres ja no fèiem falta. Molts de la meva generació no hem estat en la lluita política com vosaltres simplement perquè no va fer falta. Ja us n’havíeu encarregat vosaltres. Bé, potser la meva generació ha aportat la llibertat sexual...

Com ha anat construint la seva veu literària al marge de la veu que li ha donat el periodisme?

Jo crec que això encara no ho he resolt bé. M’ha importat tant l’escriptura que a vegades crec que podria haver escrit més, haver tingut més seguretat en mi mateixa. No crec que hagi estat una gran periodista i sé que els llibres han estat la meva passió. Però crec que podria haver fet molt més.

En aquest llibre he vist una espècie de set civil de justícia a favor dels perdedors. Com arriba a vostè aquesta reivindicació?

Des de molt joveneta he tingut el sentit de justícia. Ara recordava que un dia la meva àvia va veure un rodamón que buscava menjar a les escombraries i ella s’hi va acostar i li va donar un entrepà. A mi em van educar amb aquesta mena de principis. En qüestions polítiques... sempre he estat d’esquerres. Encara que ara mateix sento que no hi ha ni una ombra que m’aculli.

Això què significa?

Doncs una gran decepció. Però passa aquí i a tota Europa, eh: l’esquerra no està donant respostes a problemes concrets. És que és molt complexa la realitat, també és veritat.

I la dreta?

Quin horror, quin horror! Mira a Vox, no m’entra al cap. És terrible.

S’ha dit que la seva novel·la s’assembla a un ‘western’, en el qual sempre hi ha gent fugint dels mals...

Sí. Però fixa’t que quan jo em vaig posar a escriure no era molt conscient d’això. Però el meu primer lector, que és una persona sensacional, Jorge Manzanilla, corrector a l’agència Balcells, és el mateix que també llegeix primer a Vargas Llosa, es va adonar d’això. I et poses a mirar i... sí, és així. Aquí està el territori, la llei, el pes del paisatge i la gent dividida. Com en un western.

La societat d’avui és una societat envoltada i sembla que no hi ha escapatòria.

És que veus les notícies i... penses que no hi ha sortida. Això de l’ecologia és paorós. El cosí de la meva mare em deia que enguany la collita d’oliva serà catastròfica. Això de l’aigua també fa por. La política i la manipulació, també. La guerra estranya entre Ucraïna i Rússia... uf! O sigui: tu veus les notícies i t’omples de pessimisme.

L’argument de la seva novel·la està basat en coses que va escoltar al llarg del temps?

No exactament. Però sí que és veritat que en el camp hi ha coses que estan molt presents: el sentit de propietat, deixar-se de parlar per disputes familiars, aquestes coses. Però no puc dir que siguin coses, totes, que jo hagi vist. Això de la Guerra Civil ho he sentit molt. Això del franquisme també. I que avui continuï havent-hi cadàvers a les cunetes... per a mi això no és acceptable. Després diuen: ja estan els rojos recordant i no sé què més. És que això és tan bàsic per a mi! A veure: va haver-hi excessos per part dels dos bàndols, però se sap que la violència del bàndol franquista va ser científicament dissenyada per exterminar. És al·lucinant. La repressió va ser bestial en el camp, bestial. I els discursos: «Se n’assabentaran!». Mare meva.

Quan escriu «les cases tenen memòria», què vol dir exactament?

Que per a mi els espais són determinants, que s’impregnen de les persones que viuen en ells.

També escriu: «No sé si soc la mateixa dona».

Sí. Anem canviant, no? Per sort o per desgràcia, però és així. A part de les xacres que una va tenint, el més significatiu de fer-se gran és la pèrdua de les il·lusions.

Una altra frase de la seva novel·la: «Pot un morir-se de solitud».

No. És una frase poètica, però no. Un no es mor de solitud.

Fins a quin punt és vostè en aquest llibre?

Hi soc bastant. No només en la protagonista, també en el pintor, en la seva passió per la creació artística. Em fa por la mirada de l’altre davant d’aquell que surt de la norma, com es mira el trastorn mental... A mi se’m va encavalcar una malaltia que jo crec que em va causar l’embaràs, una síndrome amb la qual et vas quedant paralítica. El que va ser un xoc per a mi quan m’anava paralitzant, amb dolors molt forts, era que arribava a l’hospital, deia que estava prenyada i em deien: «Ah, no té res, no té res». I això em va marcar moltíssim. Perquè sentia que em deien: «Estàs boja!».

Hi ha moltes metàfores aquí, no?

Sí. Amb el temps crec que he anat polint les metàfores a l’hora d’escriure, però sí: encara n’hi ha bastants. Haig de polir més.

Hi ha moltes evocacions de la violència, també.

La vida és violenta. És dura. Als pobles hi ha molta gent amputada, saps? A un li falta un dit, a un altre una cama... Potser per alguna situació violenta i no necessàriament pel treball en el camp.

Hi ha molts personatges estranys aquí, en aquesta novel·la. On els ha vist?

En aquest país. Aquí sortir de l’armari, per exemple, és un drama. O el que fracassa en alguna cosa: uf, pobre, la que li espera. I així la gent es va recloent i després els diuen estranys. El món és codiciós i violent. És així. Aquí tens la guerra a Ucraïna, tan rara també.

Vostè ha estat corresponsal en diversos llocs. Aquesta experiència, per exemple, l’ha ajudat a entendre a Rússia?

Sí. Massa. Fins i tot aquests dies m’he sentit incòmoda: Putin és un fill de puta, però intentes explicar les coses i et sents incòmoda. Que l’OTAN vulgui acostar-se tant a Rússia és una ofensa per a ells. Fa l’efecte que el que volen és desmuntar el que queda de l’Imperi rus. Però això és una cosa que em fa mal, Juan, i prefereixo no parlar. També per això ja gairebé ni miro les notícies.

D’on li ve la sensibilitat que mostra sobretot en el que passa?

Doncs... és que és una cosa necessària. La sensibilitat és necessària sempre. Com a ésser humà. I com a periodista. El periodisme ara s’està transformant, però suposo que l’essència de l’ofici, aquesta sensibilitat, romandrà. Jo soc una persona molt sensible, amb molta empatia, i volia una manera de canalitzar això. Per això vaig triar el periodisme, per interessar-me pel que passa i tractar d’anar més enllà. Però és que he vist a més gent així, eh. A Rosa María Calaf, per exemple, a Martí Gómez, o a Vázquez Montalbán.

I com és que tot el que ha vist no l’ha convertit en cínica?

Potser ho soc una mica. No ho sé. És que sempre m’he sentit algú fora de... Jo vaig entrar al periodisme sent correctora. Recorda que hi havia una secció d’edició, envoltats per diccionaris. Recordo que fèiem un conclave per veure si deixàvem un gerundi en una crònica o no. Bé, després em vaig guanyar una beca per anar al Regne Unit i a la tornada vaig ingressar a la secció d’Internacional i em van enviar a la Rússia en descomposició. En acabat vaig estar a Política, a Societat... Anar fent tombs sense trobar bé el meu lloc. Però he gaudit moltíssim. Per això m’agrada el títol d’aquest llibre, m’agrada la paraula forastera. Però, mira, crec que he perdut molt de temps.

La protagonista del llibre lluita per la felicitat. Què és per a vostè la felicitat?

La felicitat està sobrevalorada. On està escrit que hàgim de ser feliços? Però, bé, per a mi la felicitat és la tranquil·litat espiritual. És tenir amics. És conversar. És tenir llibres. És tenir el cap clar. Jo crec que aquesta és la felicitat.