Rigoberta Bandini i la seva reivindicació de feminisme i llibertat preguntant-se perquè encara «dan tanto miedo nuestras tetas» va protagonitzar dilluns la millor cloenda possible per al festival de Cap Roig. Una nit curta (horeta i quart, i ja va venir just), però intensa, a ritme frenètic i sense que l’auditori deixés de ballar des que la cantant de moda saltés a l’escenari acompanyada de la seva inseparable parella (Esteban, als teclats) i els seus cosins Juan (percussió elèctrica) i Belén (ballarina).

La jaqueta decorada amb xapes i pins que, de sortida, amagava la seva samarreta blanca i faldilla escocesa ja havia desaparegut a la tercera cançó, quan ja tampoc quedava ningú dret. Va arrencar amb In Spain We Called Soledad, va seguir amb la versió original Ay Mamá i va sorprendre amb una relectura de Qualsevol nit pot sortir el sol de Sisa. No hi havia treva. Una cançó s’enllaçava amb l’altre i van caure tot seguit A todos mis amantes, Que Cristo Baje, A ver qué pasa (no va fer la versió catalana), Julio Iglesias, l’aclamada Perra i el gran moment esperat, amb l’Ay mamá! tal i com es va presentar al Benidorm Fest i que va estar a punt de dur l’artista a Eurovisió. El concert es va tancar amb Too many drugs, i no hi va haver temps per a més.

Bandini seguirà ara la seva gira que l’ha de dur, per exemple, a la tardor al Palau Sant Jordi. Quan acabi s’agafarà un temps sabàtic. Que només sigui això i pugui seguir despertant consciències des de l’escenari.