Maria del Mar Bonet (Palma, 1947) no necessita presentació. Els seus més de cinquanta anys de trajectòria com a cantant especialitzada en la música tradicional l’han convertit en una figura musical clau dels Països Catalans. Tot i això, la seva veu ha traspassat fronteres i ha portat els sons mediterranis fins a l’altra punta del món. Demà presenta amb la Big Band de Begues un espectacle gairebé inèdit al F’Estiu de Calonge, Blues en sol, on interpretarà un repertori arrenjat per Toni Cuenca que inclou grans temes com Jim o Lover Man, però que també vol ser un homenatge a Bonet de San Pedro, cantant i compositor mallorquí.
Com va l’estiu? Ha pogut fer vacances?
No et pensis, he fet molts concerts! Per exemple, el juliol vaig estar a Calella, el dia 3 vaig cantar amb el Serrat a Mallorca, també vaig cantar amb Roger Mas al Teatre Grec de Barcelona, vaig actuar a Madrid, he fet tres concerts amb Borja Penalba i Antonio Sánchez... això sí, a l’estiu sempre vaig a Mallorca.
Demà tocarà al F’estiu de Calonge, on actuarà amb la Big Band de Begues en l’espectacle Blues en sol. És un espectacle gairebé inèdit.
Sí, només hem actuat al Teatre El Goula de Begues quan el vam estrenar, al Palau de la Música dins el marc del Voll-Damm Barcelona Jazz Festival, a Mallorca al Jazz Voyeur Festival i ara a Calonge.
Com va néixer la idea de fer aquest espectacle?
La Big Band m’ho va proposar i em va semblar una cosa molt bonica i diferent. A més, lligava molt amb la meva etapa amb Quico Pi de la Serra de quan vam fer l’àlbum Quico-Maria del Mar. D’altra banda, durant la pandèmia se’m va ocórrer fer un homenatge a Bonet de San Pedro que admiro des de que jo era petita i que sempre m’ha semblat un músic molt interessant, així que vaig proposar d’incloure-ho dins l’espectacle i m’ho van acceptar. Darrerament hem afegit tres cançons de Pau Riba.
Pau Vallvé, que tot i ser encara jove ja té una llarga trajectòria i discografia, en una cançó diu: «Si ara em fessin tornar a tenir 18 anys, ho faria de nou tot igual, però ho faria disfrutant». Vostè, que també va començar de molt jove, també va sentir pressió als inicis?
No, jo sempre he gaudit molt cantant. Sempre. Si no ho hagués gaudit no m’hauria dedicat a la música.
Molts cops ha explicat que vostè es volia dedicar a la ceràmica i que això de la música li va venir una mica de rebot. Aquí a Girona tenim Quart i La Bisbal, dos pobles amb llarga tradició terrissera. Els coneix? Hi ha estat?
Sí, sí! Els conec. De fet, hi he cantat algun cop, a La Bisbal.
En una entrevista comentava que, a la vida, és imprescindible tenir mestres dels qui aprendre. Després de més de 50 anys de trajectòria, vostè podria ser mestre d’algú?
Per a poder ser mestre es necessita vocació, i jo només tinc vocació de cantant, no de mestre. Més aviat, continuo aprenent.
Però per a molta gent sí que és un referent.
Sí, sempre tens algun referent amb qui emmirallar-te. Jo mateixa he tingut molts artistes amb els que m’he emmirallat i he après d’ells, però això és molt diferent de ser mestre d’algú.
Actualment, en quin moment es troba la Nova Cançó als Països Catalans?
Hi ha figures que estan molt bé. Sempre hi ha veus noves, el més important és que es continuï cantant en català. Forma part d’un dels desitjos de quan vam començar amb Setze Jutges: formar gent jove que cantés en la nostra llengua. Hi haurà moments on hi haurà figures més interessants i moments en els que no tant, però l’important és que es faci en català. I, actualment, hi ha veus molt interessants.
Vostè sempre ha anat un pas més endavant: no només ha cantat sempre en català sinó que, a més, ha dialogat amb altres cultures.
Dialogar és important perquè s’aprenen moltes coses. Jo escolto molts cantautors de molts països diferents i de molts gèneres diferents: música clàssica, contemporània, jazz... La música és el llenguatge de l’ànima i una eina meravellosa per a dialogar amb tothom. Significa la pau, la cultura, l’estar amb la gent... significa tocar el cel amb els dits.
Cada cop es dialoga menys?
Cada cop tenim més pantalles pel mig. Ara tot són pantalles. Només mirem la pantalla sense saber què passa al nostre voltant. Ara tot va molt depressa i la globalització ens fa a tots una mica iguals. I a mi, que he viscut molts anys de la meva vida sense pantalles, em preocupa molt. Per exemple, a mi em molesta molt que, als recitals o concerts, la gent estigui més pendent de la pantalla que de la música.
Ha arribat a parar mai algun concert per això?
Sí, algun cop m’he queixat. Hi ha gent que t’enfoca des de la primera fila sense tenir en compte que molesta als que som dalt l’escenari. I, a més, és una falta de respecte.
Actualment hi ha artistes com Tarta Relena, Maria Arnal o Rodrigo Cuevas que recuperen cançons tradicionals i les adapten al context actual. Creu que és una bona manera d’apropar la tradició al públic general?
La música tradicional és per això: perquè cadascú l’adapti i la interpreti de la manera que vulgui. La llibertat d’expressió és a tots els camins de la cultura, i és molt bonic veure com cadascú la interpreta a la seva manera.
El seu últim disc el va fer amb BLAU, una discogràfica mallorquina. Per què són necessàries les sinergies locals?
És una cosa que cal reivindicar perquè ara ningú compra discos i, per tant, costa molt trobar discogràfiques per fer discs materials i vinils. Ara, malauradament, la música s’escolta per Spotify i aquests tipus de plataformes i, en realitat, s’hi perd molta música perquè es comprimeix molt el so. En canvi, sentir un bon vinil encara posa la pell de gallina perquè la música sona molt més amb tots els seus harmònics de corda, de vent... Tot això a mi em sembla una barbaritat i no puc escoltar cap tipus de música així. És que, fins i tot, ara molta música en directe està pregravada, no es toca en directe. Són productes fets en un estudi de gravació tancat i ja està. A mi no m'interessa, això. A més, a mi m’agrada molt el públic. El públic que està amb tu també participa del que fas i ho transforma. Cada públic és diferent i transforma la música.
Sovint comenta que “la tradició és el meu camí”. Per què és tan important, la tradició?
He mamat la música tradicional des de petita, però no la faig com a manual, la faig a la meva manera. Jo no dic com s'ha de fer. Transformo la tradició i la converteixo en el que penso en aquell moment, però sempre respectant-la, és clar.
A Acorar, una de les cançons de l’últim treball de Pau Riba amb l’Orquestra Fireluche, l’artista canta: “El jovent ho saben tot de les coses efímeres, de les coses que es venen com imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i a formar part del record. [...] De les coses permanents, de les que transcendeixen el nostre efímer pas per la vida, no els interessa res”. Els joves ja no tenen espais on aprendre la tradició o simplement no els hi interessa?
Jo venia d’una família on hi havia molts llibres i tant la meva mare com el meu pare escrivien molt. Això es porta a la sang. A casa hi havia ganes de veure una bona exposició, ens portaven de concert i tenien l’afany de que els nens toquéssim instruments, una cosa que ells no havien pogut fer mai. Tot depèn de amb qui has estat, de quins estudis has tingut. Si ara la gent està més per les pantalles és més difícil que la gent distingeixi coses.
Canta cada dia, vostè? Mentre cuina, a la dutxa…
No, mentre cuino no! [Riu] Sempre que canto és treballant davant el piano. Toco cançons que m’agraden, cançons que estic estudiant, practico tècniques vocals que m’han ensenyat les meves professores de cant…Sempre intento trobar un moment al dia per fer-ho.
Com es presenta aquest curs?
Aquest curs he de gravar un disc, però encara no sé quan.
Em recomana algun poemari?
Joan Fuster. Poesia completa. 1945-1987. Ha sortit aquest any. Hi ha tota l’obra completa de Fuster i és una absoluta meravella. Ara, amb Borja Penalba n’hem musicat 4 poemes.
