Natàlia Boadas (Riudellots de la Selva, 1993) és guionista i graduada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. És una de les creadores i guionistes de la sèrie de TV3 i Netflix Les de l’hoquei, sèrie que va fer conjuntament amb Ona Anglada, Laura Azemar i Marta Vivet. Actualment viu a Madrid treballant en diferents projectes audiovisuals. També és membre del GAC (Guionistes Associats de Catalunya) i de DAMA (Derechos de Autor de Medios Audiovisuales).
Com passa a ser, Les de l’hoquei, un Treball de Final de Grau a una sèrie professional?
El clúster audiovisual de Cataluya organitza uns «pitchings» audiovisuals per agrupar universitats i indústria i poder presentar projectes davant de productores. En el nostre cas, quan vam presentar el guió de la sèrie en aquest «pitching», TV3 es va posar en contacte amb nosaltres per a tirar endavant Les de l’hoquei, però ens van demanar que busquéssim una productora i que també incorporéssim persones adultes a les trames per fer-ho accessible a un públic més general. A partir d’aquí, vam contactar amb Brutal Media perquè ens produís la sèrie i ens ajudés a desenvolupar de manera més extensa el projecte.
I va canviar molt, de la idea principal?
El que va canviar més va ser l’univers que havíem ideat. Nosaltres només havíem escrit un guió per a les protagonistes i l’entrenadora del club, però vam haver d’incorporar molts personatges nous, sobretot adults. Treballàvem amb trames per a vint-i-nou personatges! A més, en un principi nosaltres havíem plantejat 10 capítols de mitja hora, i ho vam haver d’ampliar a 13 capítols de cinquanta minuts, a part de la incorporació de guionsites una mica més «professionals» que es van incorporar a l’equip per ajudar-nos.
Després de TV3 vau fer el salt a Netflix i també a les llibreries.
En aquell moment Netflix tenia molta relació amb TV3 perquè acabava d’aterrar a Espanya i ja havia comprat els drets de Merlí i buscava ampliar el seu catàleg. Però no sé perquè només ens van comprar la primera temporada. Pel que fa el llibre, l’editorial Penguin Random House i TV3 ens van demanar de fer un llibre sobre Les de l‘hoquei que es pogués vendre per Sant Jordi. Com que, en aquell moment, ja estàvem bastant avançades amb el guió de la segona temporada, vam decidir que el llibre anés sobre l’estiu que passa entre la primera i la segona temporada i que no es veu en pantalla. I d’aquí va néixer Les de l’hoquei: l’estiu que ens va fer créixer, un llibre adreçat a adolescents fans de la sèrie.
Sempre vau tenir el control de les decisions de guió, o vau passar a segon pla un cop va entrar en joc la productora?
A la primera temporada sí, però a la segona temporada ens van fer introduïr algunes coses que potser no casaven amb l’essència d'allò que volíem fer. Però en general estem molt contentes i satisfetes amb el resultat. Els equips de guió són molt grans i s’han de tenir en compte moltes opinions, i a vegades és difícil trobar l’equilibri.
Com es fa un guió de sèrie?
Cada equip de guió té la seva manera de treballar. Normalment primer es creen els personatges, després les trames de cadascun d’ells i quines relacions tindran entre ells. Després, divideixes la superfície d’una pissarra llarga entre tots els capítols i hi vas col·locant els resums de totes les trames perquè sigui molt més visual. En realitat, és com un joc. I sempre hi ha el coordinador de guió per a supervisar-ho tot.
Després de Les de l’hoquei ja no heu treballat més juntes?
Vam començar a treballar en un projecte amb Netflix. Després d’això també vam estar desenvolupant una pel·lícula que es diu Que torni l’estiu, però ens van anar sortint altres coses a cadascuna i ara ho hem deixat parat.
De fet, va arribar un moment en el que va decidir marxar a Madrid. Per què?
Després de Les de l’hoquei necessitava uns mesos de pausa i vaig decidir tornar a Riudellots, a casa els pares. Al cap de tres o quatre mesos va venir el covid i la cosa es va anar allargant fins que em vaig trobar en un punt en que no tenia feina i necessitava fer contactes. Hauria pogut anar a Barcelona, però ja hi vaig estar els anys de carrera. A més, ja que havia de fer un trasllat, vaig voler fer-lo a Madrid. També és veritat que a Madrid hi ha molt més moviment que a Barcelona. Em fa molta ràbia, però és així. Ara TV3 no fa tanta ficció pròpia com potser fa 7 o 8 anys i, per tant, costa més. A més, a Madrid hi ha molta gent que fa guió i les grans plataformes estan allà.
Però ara el món està connectadíssim tecnològicament. Per què és imprescindible ser-hi presencialment?
Per mi ha sigut imprescindible per a conèixer guionistes de la meva edat. M’ha ajudat molt a veure que pots fer pinya, que tothom ho està intentant, et surten ofertes laborals… Per tot el tema de la xarxa de contactes, principalment. Des de Riudellots o Girona és molt difícil fer-ho.
Què fa que a vegades se centri el món cultural en una ciutat a una altra? Per exemple, ara València i Màlaga són ciutats que també comencen a despuntar culturalment.
A cada indústria és diferent. A Barcelona el tema d’investigació, per exemple, està molt millor que a Madrid. Però bàsicament crec que són les polítiques que es facin i que les entitats que hi ha a cada ciutat tinguin els recursos econòmics per fer coses i poder posar a l’abast espais on la gent pugui trobar-se. A València, ara, l’Acadèmia del Cinema Espanyol hi està fent moltes coses: residències de guionistes o de directors, estades d’estiu… i això, vulguis o no, crida l’atenció. Ara també s’està intentant que hi hagi més diversitat en tots els sentits i, per tant, també en les zones on es roda. També es pot rodar una sèrie en un poble i que funcioni molt bé perquè és una realitat concreta on molta gent pot sentir-s’hi identificada.
Alcarràs n'és un exemple.
Exacte. Et permeten veure coses que al teu dia a dia no veus a la teva ciutat.
Quins projectes ha fet i hi fa, a Madrid?
He estat molts mesos sense feina, fins que unes noies de la productora Amor y Lujo es van interessar per un projecte que els hi vaig presentar d’una versió d’una novel·la titulada Leña Menuda, de Marta Barrio. A més, amb elles també estem desenvolupant un altre projecte amb Zeta Studios i una productora colombiana que es diu Fidelio Films. Allà ajudo a la taula de guió per donar idees i per apuntar tot el que s’està parlant. Una d’aquestes noies també està treballant a Suma, la productora «dels Javis», i d’aquí em van oferir una feina amb ells. En els últims dos mesos sí que m’han anat sortint coses, però a partir de setembre ja veurem. Tot va molt a poc a poc. També he fet alguna cosa de publicitat.
En general, creu que està ben pagada la feina de guionista?
Sempre depèn de la posició que tinguis en el projecte. El que passa amb la feina de guionista és que quan treballem en projectes, el sou és bastant elevat, però és clar, has de comptar que potser després estaràs un any sense treballar. Si vas enganxant una feina amb una altra està bé, però al ser tan intermitent has de saber allargar-lo en el temps.
El món audiovisual és un circuit molt tancat. És difícil trobar feina de guionista?
Sí. Per exemple, és molt difícil trobar una feina a InfoJobs. O tens contactes o és molt difícil. I moltes vegades, depèn de com, t’encasellen en un gènere en concret. Per exemple, si has fet alguna cosa de terror, només et trucaran per fer terror; si has fet alguna cosa per adolescents, el mateix.
Li ha passat, després de fer Les de l'hoquei?
A mi encara no perquè no tinc tant de recorregut.
Tot i que el món audiovisual té la fama de ser bastant «progre», continua essent un sector molt masculinitzat?
Sí, però estan canviant les coses. Sí que és veritat cada vegada hi ha més dones guionsites, directores… però el que costa més és que et desancasellin del “estàs fent una sèrie de dones”. Si, per exemple, una plataforma està fent Vida Perfecta de la Letícia Dolera i tu li presentes una altra sèrie protagonitzada per una altra dona, és probable que et diguin “no, ja en tenim una, de sèrie protagonitzada per una dona”. I, per tant, falta desencasellar a les dones de fer un contingut molt concret que són sèries naturalistes del dia a dia d’unes noies que els hi passen coses. Hi ha gèneres molt masculinitzats on les dones costa molt que hi entrin, i amb això encara queda una mica de feina per fer.
I aquest és una mica el seu objectiu com a guionista, no?
Sempre he pensat que el món audiovisual és un mirall i un motor de la nostra societat i dels canvis que s’hi produeixen. Si aconseguim que a les sèries o les pel·lícules que es creen les relacions, els personatges i les històries siguin molt més diverses, es normalitzarà molt més a la societat perquè es crearan referents nous i diversos. I per a mi, això, és el sentit de treballar i fer ficció: per a poder ser motor de canvi.
A Euphoria, per exemple, el personatge de la Jules no es presenta directament com a trans. Això a moltes sèries encara no passa.
Sí, i que el seu conflicte principal no és ser trans. I això ho vam intentar amb Les de l’hoquei: que independentment de l’orientació sexual de les protagonistes, la seva trama no anés només sobre el fet d’haver de sortir de l’armari. No és només això.
A Espanya, les indústries culturals són racistes, i al món audiovisual, també. A França, Anglaterra o EUA, per exemple, ja fa molts anys on és molt habitual tenir referents "no occidentals”. Per què costa tant a l’Estat Espanyol? És generacional?
M’agradaria pensar que és una cosa que anirà canviant, però també hi ha d’haver la voluntat de canviar-ho. Per exemple, els Javis, van fer una feina potentíssima a la sèrie de Veneno per a posar persones trans a l’equip tant davant com darrere les càmeres. I, és clar, potser totes aquestes persones mai abans havíem tingut una oportunitat laboral i l’han tingut a partir d’aquest projecte. És una aposta de gent que ha arribat a un cert nivell de privilegi i que decideix fer el projecte a la seva manera. Cal saber com utilitzar el poder que tens. A més, tenir diversitat sempre enriqueix el projecte perquè tens moltes mirades diferents.
Com valora les noves generacions de creadors?
Estic molt esperançada. En el grupet aquest que he trobat a Madrid hi ha molta gent de la meva edat o més joves que tenen moltes idees xulíssimes i moltes ganes de fer coses. Si encara es donessin més oportunitats a la gent jove per a poder explicar les seves històries seria genial. La gent jove tenen maneres d’entre la vida molt diferents i podran aportar coses molt interessants a la indústria.
Mira moltes sèries?
Sí, moltes. A casa meva no hem tingut mai tele, però amb les meves amigues miràvem sèries per webs pirata. Ara estic subscrita a moltes plataformes com Filmin, HBO, Netflix, Prime, Diseny…
Me’n recomana alguna?
Què t’agrada?
Alguna de l'estil de Fleabag.
Ah, doncs mira, a Netflix n’hi ha una que es diu Love que també és d’una relació de parella una mica complexa i que és de Judd Apatow, el mateix que Girls. Ah! I també n’hi ha una altra que es diu Please Like Me, que podríem dir que és tipus Fleabag, però amb un home gai.
