L’actor gironí Martí Peraferrer, qui ha estat director del FITAG durant 18 anys, encara la seva última edició al capdavant del projecte, una decisió que ha hagut de prendre a contracor.
Ha estat una llarga etapa al capdavant del FITAG. Com resumiria la seva experiència com a director del festival?
Vaig entrar només per un any quan el diputat Vilert el 2005 em va proposar ser el director per rescatar el FITAG i mira, n’he fet disset més de propina. El FITAG a mi m’ha enganxat perquè te n’adones que tens la possibilitat de crear amistats, projectes, connectar països… Ha sigut un festival molt humà que, com a professional, m’ha permès sempre estar connectat a la il·lusió. El FITAG m’ha donat molts amics i moltes maneres de veure el teatre i adonar-me que formem part d’una família única tot i que parlem idiomes diferents. Costa desenganxar-s’hi, però la llei de contractació pública ens obliga a plegar.
Així, no ho deixa per voluntat pròpia?
Jo m’hauria quedat una mica més per a poder fer una bona transició. Però arriba un punt que les institucions han de ser legals. El nostre equip ja feia temps que estava en un cert limb i ara, al ser un festival d’una institució pública com la Diputació, cal obrir una licitació. Són divuit anys, ja hi he estat molt temps, però em sap greu que sigui l'administració qui em digui quan jo he de marxar perquè hi ha una normativa que funciona tan en un petit festival com el FITAG com el Teatre Romano de Mérida, per exemple. Jo agraeixo profundament a la Diputació aquesta oportunitat que m’ha donat tot aquest temps, però l’únic que li demano és que continuï tirant endavant el FITAG i que no el baixin a tercera divisió.
Però les bases de la licitació encara no han sortit.
Això em fa molta por. Estic expectant: s’ha de fer un concurs públic, però aquí encara ningú ha mogut cap fitxa. Una licitació són molts mesos, i aquest festival necessita tot l’any. Comencem a preparar-lo el gener. Estem gairebé a setembre i encara no han sortit les bases del concurs. En tot cas, el diputat Piñeira s’ha compromès a que hi haurà FITAG i jo li prenc la paraula. Si l’any que ve hi ha FITAG seré a la platea per aplaudir al màxim. I, si no, ens hauran enganyat.
I no ha pensat en presentar-s'hi?
M’hi hauria de presentar sota el nom d’una empresa. Legalment, jo ja he complert: no puc tornar-me a presentar com a director. Si em presento com a empresa estic fent trampes, i aquí jo no hi jugo. Si em volen com a director, m’hi volen com a Martí Peraferrer. Si el que volen és amagar el meu nom... no cal. A més, crec que és el moment de plegar i que vingui gent nova amb idees noves. Només espero que els deixin treballar i que no aprofitin aquest canvi per rebaixar pressupostos a la meitat.
Demà comença la 22a edició del FITAG. Com es viuen els dies previs al festival?
Sembla mentida que després de tants anys cada vegada em posi més nerviós i més exigent amb l’equip, perquè no vull decebre. Cada any m’ho agafo amb més força i amb més ganes de fer-ho millor. També ho visc amb molta expectativa: som un festival de convivència i volem ser un àgora, però no sabem quina química hi sorgirà.
Com encareu aquesta edició post-pandèmica? Espereu molta afluència de públic?
Som un festival molt popular. Ocupem una franja de servei a tota aquella gent que té poc accés al teatre: la meitat dels espectacles són gratuïts i l’altra meitat tenen preus populars de 5€, i encara hi ha descompte per a jubilats! Som un festival amb vocació de servei, no venim a fer diners.Venim d’edicions de 14.000 o 15.000 espectadors. Amb la pandèmia vam caure en picat. El 2020 vam ser 3.000 i el 2021 vam ser 5.000. No esperem a tornar a fer aquelles xifres espectaculars d’abans, però si som 10.000 estaré molt content. Som el festival de la gent i som el baròmetre de la cultura perquè no tenim artificis ni status social.
Hi espera públic jove?
La il·lusió de la gent jove per el teatre ha minvat. Crec que la societat tecnològica va una mica en contra d’aquest art artesanal que és el teatre. No crec que sigui un tema de fer temes per a joves, sinó que en el fons, s’està morint la generació romàntica del teatre. Haurem de morir per a tornar a renéixer. Haurem de trobar a faltar el teatre per a tornar-lo a descobrir. Potser m’enganxes en un moment pessimista…
Per què aquest any han triat el lema de “El teatre de la gent”, quan en realitat, podria ser el lema general del festival?
En un principi jo volia posar “El teatre del poble” perquè el teatre amateurs surt del poble, però ja hauríem caigut en aquesta definició de “els de poble”. Per tant, vam de decidir posar “el teatre de la gent” per a referir-nos al teatre més noble i directe. No hi ha artificis. És el teatre de la gent que vol fer teatre i de la gent que vol veure teatre sense dificultats. És totalment transversal. És que, fins i tot, aquest any programem el grup de jubilats de Lloret de Mar i de Salt! No venim a posar-nos medalles.
Com a novetat d’aquesta edició hi ha la presentació de la Xarxa Europea de Teatre Aficionat.
Això ho presenta Escena Amateur que és una Federació de Federacions amb la que nosaltres hem treballat molts anys. Al FITAG hi ha l’espai Escena Amateur, que és La Mercè, i allà programem espectacles de l’Estat Espanyol que formen part d’aquestes federacions. Ells em proposen espectacles i jo en trio 3 més el guanyador del Premi Juan Mayorga, el premi més important que es dona al teatre amateur de l’Estat Espanyol. Simplement és un conveni. Ara ells estan impulsant un xarxa europea amb la idea de portar el teatre amb llengua castellana a la resta d’Europa.
El FITAG és un festival molt de casa, molt “gironí”. Ara que ja fa uns anys que s’ha descentralitzat, com valora l’acollida del festival a altres localitats de la provincia?
Al ser un festival de la Diputació de Girona sempre vam tenir aquesta idea de que no tot quedés a Girona. Vam arribar a tenir 12 municipis, però no volíem que fos només exhibició sinó que volíem mantenir la filosofia FITAG, és a dir, que hi hagués convivència. De manera que un grup internacional que mai tindria accés a un poble petit com Vidreres, per exemple, hi pogués arribar i, al mateix temps, convivís amb el grup local del poble. I aquesta és una de les claus del FITAG: tenir la complicitat de diferents espais. A més, també ens hem descentralitzat dins la pròpia ciutat de Girona amb el FITAG Barris. Hem estat a Montjuïc, Les Pedreres… i aquest any anirem a Sant Ponç i Santa Eugènia.
Quan va començar, quins objectius es va proposar?
Divertir-me. Divertir-me fent coses per la gent. Jo d’aquest festival no en trec res. Jo vinc aquí a fer feliç als altres, a ensenyar un camí que jo ja vaig fer, el del teatre amateur, i a fer un festival que a mi m’agradaria trobar-me si jo hi anés. Per tant, no faig cap diferència tècnicament ni humanament. El més important és fer sentir reconegut, valorat i estimat, que és el que intentem fer aquí al FITAG: tractar la gent com es mereix.
Va fer el relleu a Teatre de Guerrilla, que van estar al capdavant del festival el 2004. Com va arribar-hi?
La proposta de Teatre de Guerrilla era fer una gran empresa cultural que es deia El Supermercat del Teatre i que programava moltíssimes obres. La Diputació, a més, els hi va proposar també fer-se càrrec del FITAG. Però aquella edició va ser un desastre i va ser llavors quan m’ho van proposar a mi: volien recuperar l’essència del FITAG. Vaig entrar-hi per un any, i mira…
Quines han estat les fites més importants que creu que has aconseguit? Li ha quedat alguna cosa per fer?
A les primeres edicions només hi havia 12 grups i he anat apretant la màquina fins on he pogut. Ara són molts més espectacles i, a més, a una desena de ciutats. El que m’ha quedat per fer és tirar endavant el projecte FITAC. Quan en Puigdemont era alcalde de Girona li vaig dir: “tenim una fita, canviar la G de Girona per la C de Catalunya”. Volia convertir el FITAG amb el Tàrrega del teatre amateur. En Puigdemont em va dir: “mentre després digui “de Girona!”. De fet, ell va ser soci fundador del FITAG quan era director de la Casa de Cultura.
Tot i això, se’l veu satisfet i content.
És que m’he fet gran fent el FITAG! Estic molt agraït i només desitjo que el FITAG no mori.
Quina és l’edició més especial que recorda? Per què?
A totes hi passen coses… hi ha edicions que són felicitat pura i d’altres que són avorridíssimes. Tot depèn de si aquell any les companyies s’entenen entre elles i fan pinya o no. Recordo un any que va venir una companyia d’Israel. Eren un grup LGTBI+ i feien una obra sobre els atemptats que hi va haver a una discoteca gai de Tel Aviv. Una obra fantàstica que va aconseguir muntar un xou increïble i va ser divertidíssim. De fet, l’últim dia hi ha unes ploreres…però jo mai hi soc, no m’agraden els comiats.
Doncs aquest any serà per dos, Martí!
Aquest any farem una festa! No vull sentimentalisme ni ploreres. Hem sigut uns privilegiats: hem viscut l’època daurada d’aquest festival, de la cultura, de la ciutat… i tinc la sensació que, vingui qui vingui, no ho tindrà fàcil perquè entrem a la decadència. La societat va cap a la foscor. És una cosa cíclica, eh! Però no venen anys bons.
I a partir d'ara... què?
A nivell personal sempre he pensat que els actors hem de tenir els nostres propis projectes. Jo tinc la meva pròpia companyia on vaig dissenyar una trilogia. És proposta a llarg termini, de vint anys, que consisteix en explorar el món de les vides doloroses i angoixants dels artistes que són els que generen grans obres artístiques. Com deia Van Gogh, “el dolor és creatiu”. Vaig fer tres anys una obra sobre la vida de Van Gogh, després vaig estar onze anys fent la vida de Teneessee Williams i ara, aquest any, el 7 i 8 d’octubre estrenaré a La Mercè la vida de Nuréiev. Tres àmbits de la cultura, tres moments de la història: una europa vella amb Van Gogh, una amèrica glamorosa amb Williams i una guerra freda amb Nuréiev.
