Sergio Dalma surt a l’escenari i s’hi passeja com si res. Va amunt i avall. Canta, balla, es mou i interacciona amb el públic. S’hi sent còmode, com a casa. Fa més de tres dècades que la música va de la mà del seu dia a dia i això es nota. Sobretot el seu amor per allò que fa, per la seva gent. No perd mai el somriure i, per més que passin els anys, d’energia no li’n falta gens ni mica. Dimecres a la nit va omplir de gom a gom els jardins de Santa Clotilde, a Lloret de Mar, i aquells que van anar-lo a veure van marxar ben satisfets cap a casa. Dalma va dedicar prop de dues hores a cantar cançons del seu últim àlbum, Alegria, com tampoc va tenir cap problema a fer un cop d’ull enrere i recuperar alguns dels seus grans èxits; temes que l’han anat acompanyant al llarg de la seva carrera.
Era qüestió de temps que el públic del festival Som de Mar es deixés anar i no només cantés, sinó que mogués el cos. El que passava a l’escenari (una veu nítida, potent, sense fissures) convidava a fer-ho. També la logística.
Els assistents, anxovats des del primer minut, necessitaven aixecar el cul d’unes cadires un pèl incòmodes i, sobretot, massa apretades. Dalma va deixar això en un segon pla. O tercer. El ritme frenètic d’un concert gairebé sense pausa impedia parpellejar. Estava prohibit perdre’s cap detall. El focus, dirigit a l’escenari. Allà, el cantant feia i desfeia. Se sentia còmode i alhora poderós. El magnetisme era evident i la gent es va deixa anar. Els fans de tota la vida i els qui el descobrien per primera vegada en directe.
Gigantes, Suerte, La nit de Sant Joan, Por amor al arte o Maldita ironía van ser alguns dels temes del seu darrer treball que van aparèixer a escena. Algunes de les moltes cançons que van anar sonant, barrejant català i castellà com si res. No donava pas a la calma. Tenia ganes de gresca i es notava.
És clar que va oferir el seu costat més dolç i romàntic. Més pausat. Acompanyat del contrabaix o del piano va encisar a tothom amb Jardín prohibido, El mundo o Que tinguem sort, entre d’altres. Sí, hi havia temps per reformular artistes com Sandro Giacobbe, Franco Battiato i Lluís Llach.
El ritme va tornar a disparar les revolucions amb la traca final. Galilea hi posava la pausa per als primers aplaudiments, abans de rematar-ho amb cinc cançons d’una tacada. Entre elles, com no, Bailar Pegados, Será porque te amo i Yo no te pido la luna. Èxit rere èxit fins atrapar la mitjanit. En un tres i no res.
