Diari de Girona

Diari de Girona

MÚSICA

Serrat: «No em retiro, em desplaço»

El públic es va reunir a Sevilla en una Maestranza que semblava un temple renaixentista; «Saeta» i «Cantares», els temes que més va assajar

El cantant somriu durant el concert José Luis Roca

Al matí rosada: la seva veu se’n ressent, n’ha de tenir cura. Al migdia calor: vol menjar on sigui bo, i ho fa amb Berri, que porta els seus assumptes des de fa més de quaranta anys.

No hi ha mosquits a Sevilla, aquella seqüència de la Cançó de Bressol (Canción de cuna), «Por la mañana rocío, al mediodía calor, por la tarde los mosquitos: no quiero ser labrador», no es pot completar, perquè el que hi ha a la nit d’aquest obstinat agricultor de la cançó d’autor, Joan Manuel Serrat, és apoteosi.

El públic es va reunir (dimecres i dijous passat) en una Maestranza que semblava un temple renaixentista, perfecte, circular, nítid com un dibuix de Leonardo, on hi havia espelmes que il·luminaven la frontera de l’escenari amb la gent. La gent era de totes les edats, avis, pares, fills, néts també n’hi havia, cantant a qui, durant més de mig segle, els ha donat argument per a l’amor, el riure i el plor. Allà hi va anar amb ell al concert la figura cantada d’Antonio Machado, que va néixer allà al costat, a Dueñas, i que és poesia principal de tot el que ha cantat Serrat a la seva vida. La seva pròpia poesia, la del cantant, va estar entreverada, i, com la del poeta del desterrament i la pena, Saeta, Cantares, van portar a l’èxtasi serratià una gentada que el va aplaudir com si aquí el sentissin per primera vegada. Mediterráneo, Aquellas pequeñas cosas, Penélope, i una cançó que posa els pèls de punta, Pare, en què un nen avisa el seu pare que la guerra destruirà el riu, van esglaiar, com d’estrena, tota aquesta sèrie de generacions que adoren el noi del Poble Sec.

Final de gira a Barcelona

El noi del Poble Sec farà 79 anys al desembre, i ho celebrarà a Barcelona, l’espai final de la seva gira, el seu lloc de naixement. I després? Un apassionat de la grada li va etzibar dimecres: «No et jubilis, Nano!». Atent a tots els crits i a tots els sospirs, l’home que acaba amb Sevilla un ball que també dura mig segle i centenars de concerts, dos per any de vegades, Serrat li va contestar mentre s’arreglava la guitarra:

- Jo no em jubilo. Simplement em desplaço.

«D’ara endavant», va dir també, per dissipar la temptació de la malenconia que movia les espelmes de les grades, «tot el que veurem és futur». De fet, va passejar en tots els moments de la seva primera nit del seu comiat sevillana una felicitat que és la marca de la seva gira, aquest «me’n vaig, però em quedo» que hereta també de Miguel Hernández.

S’aproxima el vuitanta aniversari de la mort, a la presó d’Alacant, del poeta d’Oriola, a qui, com a Machado, com a Benedetti, li ha posat música Serrat. Quan el va evocar els pèls de punta que es queden a l’ànima del que escolta les Nanas de la cebolla es van resumir en un aplaudiment que s’assemblava a un manifest moral, espanyol i universal, indignat.

Al meu costat, escoltant-lo, hi havia Luis García Gil, jove autor de diversos llibres sobre cantants

decoration

Estava a, va dir, «la catedral de la tauromàquia» acomiadant-se «personalment» de la Sevilla de Machado, la Saeta del qual i els Cantares dels quals va ser el que més va assajar davant una esplanada encara buida en què, en dies de corrida, hi ha el silenci dels toros. Va fer broma: «Estic debutant aquesta nit». Es va preparar tant aquest concert que en algun moment tot el que produïa la seva gola semblava un xiuxiueig ajudat per les paraules dels poetes. Al final la seva veu es va fer murmuri ferit, perquè en aquell període en què la gent ja sabia que ell no només és el cantant sinó l’home, va evocar el seu amic Joan Ollé, home del teatre, «que tant ha ajudat a dissenyar aquests concerts», mort fa res, com del raig de la vida, es podria dir, a Barcelona.

Va ser una nit, la inaugural a què ens estem referint, en què Serrat va fugir no només de la nostàlgia sinó de la temptació de fer recompte de les seves admiracions: va cantar als seus, va cantar allò seu, se’n va anar i va quedar la plaça plena de calor i tremolant. Machado, naturalment, va ser un moment molt especial, que ell va torejar sense escarafalls. Es va posar davant del micròfon i va convertir la seva admiració en vers cantat. El que més va assajar, la Saeta, va sonar com una tralla civil, un himne per sortir a combatre per la vida, i Cantares va pujar a l’escenari amb la mateixa voluntat: com si digués: «escoltin la cançó, jo no la interrompré».

Literatura

Abans del concert vam parlar, mentre li servien el dinar i li demanaven fotos i autògrafs, d’aquell amor per Machado. El va descobrir «en aquells llibres que publicava Losada a Buenos Aires». Allà estaven, precisament, amb Machado, Hernández, Neruda, Maiakovski. Els conserva encara, «amb molt d’afecte», fets malbé… Quan ja era el cantant que segueix sent, el 1968, la casa discogràfica de llavors li va deixar posar música al poeta del desterrament. L’èxit va ser irresistible, de Machado i seu: els llibreters li van agrair que multipliqués les vendes. Ell no va voler mai (ni amb Machado ni amb cap altre) promoure aquests autors, «sinó, simplement, buscar poemes que fossin lletres estupendes de cançons. I, com en el cas de don Antonio, això ho vaig trobar als seus poemes».

Era una època difícil per cantar Machado. S’havien produït, recorda Serrat, les manifestacions de Baeza (on va ser mestre don Antonio) en honor del poeta mort a Cotlliure el 1939, «van ser seriosament reprimides i silenciades», així que treure en aquest context un disc, a la portada del qual només hi era el poeta, no el cantant, era un desafiament líric, i moral, de gran magnitud. La presentació que recorda millor d’aquella troballa de la seva carrera és la que hi va haver a Madrid. L’explica amb pèls i senyals.

«Va ser al Cine Carlos III de Madrid. A la primera part vaig cantar cançons meves i a la segona part les del disc de Machado. Ja només amb el relat dels assajos que van portar a aquest disc podria fer un llibre sobre què era la música popular d’aquells anys. Vam assajar en un pis amb diverses habitacions, en una hi havia la guitarra, en una altra hi havia el baix, en una altra la bateria…, i en una altra hi era jo. El pis era a la Cuesta de San Vicente... En la primera part del concert hi havia molts nervis, va sortir fatal, però en la segona que vam començar amb Cantares, jo vaig començar a caminar per l’escenari, el pati de butaques em va enlluernar i vaig caure al fosar. No vaig deixar de cantar. Agafava el micròfon com si fos un salvavides. Curiosament la caiguda va ser quan cantava precisament «golpe a golpe/verso a verso» i allà vaig aterrar. Va ser acollonant. Aquell dia vaig acabar a la Ruber, però vaig aprendre una cosa molt important: si les coses de sobte van malament a l’escenari, abans que et retiris entre bastidors, tira’t a terra».

El «noi del Poble Sec» complirà 79 anys al desembre i ho farà a Barcelona, l'espai final de la seva gira

decoration

Ho havia d’haver dit a Joaquín Sabina [que va tenir una cèlebre caiguda cantant amb ell]. «Bueeeno, ell va caure de menys altura i es va fer molt més mal...».

Machado seria després, a l’assaig, el protagonista més gran dels esforços que van marcar els seus preparatius. El seu reiterat assaig de la Saeta va ser després recompensat per l’exactitud amb què va oferir la peça, davant d’un públic que, potser, aquests dies l’ha sentit de la seva veu per última vegada. Al meu costat, escoltant-lo, hi havia Luis García Gil, jove autor de diversos llibres sobre cantants, i potser avui el que més en sap, després de Serrat, de Joan Manuel Serrat, el llibre del qual Serrat i els poetes (Efe Eme) reposa a la taula mentre parlem.

Relació amb Machado

García Gil va sentir aquesta cançó amb la mateixa unció amb què m’havia explicat abans, a Sierpes, la relació de Serrat amb aquell poeta que el franquisme va voler més que mort, desaparegut de la faç de les enciclopèdies. Luis García Gil: «La de Sevilla amb Serrat és una relació matxadiana, que arrenca de l’estirp noventayochista que comparteixen i que en el cantant es manifesta en el respecte a les dues llengües en què canta, el català i el castellà. Ell ha dit que cantaria sempre en l’idioma que li van prohibir, i Machado és un idioma universal per a ell, simbolitza l’espanyol de tot arreu». Al mateix concert, després, compartiria l’emoció davant de totes les descrites, però alguna cosa el va empènyer més quan el poeta que cantava allà dalt va arrencar la cançó de bressol… «Cancó de Bressol és un exponent de la seva rebel·lia, el poeta top de la cançó i del seu temps».

Un moment de l’actuació de Serrat a Sevilla la setmana passada. | JOSÉ LUIS ROCA

Sobre la música matxadiana li vaig preguntar al poeta Juan José Téllez, de Machado i de Serrat (autor de Los amores sucios, i de Paco de Lucía, el hijo de la portuguesa, sobre aquesta relació del català i el sevillà): «Manuel Vázquez Montalbán ens va ensenyar que Serrat tunejava Quintero, León i Quiroga, que eren novel·les de tres minuts amb plantejament, nus i desenllaç… La Saeta tanca un cercle màgic. Machado no canta al Jesús de la fusta, sinó el que va anar a la mar. Serrat la reinterpreta i acaben tocant els seus acords les bandes de Setmana Santa davant del Crist del Madero». Per aquí també va el que em va dir Eva Díaz, periodista, escriptora sevillana: «Cantares i la Saeta formen part de la meva memòria personal. Les vaig sentir cantades per Serrat ja a la Logse, després de Franco, al casset que els meus pares portaven a la platja. Amb els cascos passejava per la ciutat de Machado. No tenim casa de Machado, però és molt fàcil reconèixer l’aire i la llum dels poemes de Machado. La reconeixem amb aquesta banda sonora que és la música de Serrat».

Diu Eva que «La Saeta de Machado i la versió de Serrat va contra la idolatria barroca de la Setmana Santa. No vull cantar ni puc a aquest Jesús de la fusta sinó el qui va anar a la mar, és a dir, el Jesús viu. Però a Sevilla la Setmana Santa se’l va apropiar i el va fagocitar en una marxa de les que acompanya els crucificats. El contrari de l’esperit del poema i la cançó». Més encara, diu el periodista Paco Correal sobre relació de Serrat amb Machado i amb la Sevilla a qui va cantar: «Machado va néixer al Patio de las Dueñas on vivia una duquessa devota del Crist dels Gitanos. El poeta, més devot de Leonor que de Cayetana, més de Giner dels Ríos que de Frascuelo, li va dedicar un poema bellíssim a aquell Crist que Serrat va convertir en cançó. En genial transvasament cultural, la música d’aquesta cançó es va adaptar a la marxa processional que acompanya els Crists i pal·lis… Per a glòria d’Antonio Machado, aquell lletrista de Serrat segons Benedetti, que avui canta al lloc que va veure Belmonte i Joselito. Saeta al quadrat».

El resum del valor que aquesta pregària laica feta cançó té per als sevillans es va significar en el silenci amb què es va recollir la veu de Serrat, en la preocupació del cantant per assajar-la com cap altra de les cançons i, finalment, amb l’aplaudiment que era més un «queda’t a Sevilla» que un «gràcies per tot», un referèndum que proclama Serrat com la veu de Machado a la terra.

Va ser un comiat alegre, vam dir al cantant. Tots els comiats són, també, un nus a la gola. Durant tot el concert, com si eliminés un conjur, aquest nus a la gola, Serrat es va desplaçar com un noi entre els amors de les seves cançons i el testimoni d’un temps que ha tingut clarobscurs que també marquen una música que combina Pare amb Mediterráneo o amb aquella Cançó de Bressol (li van cridar, mentre la cantava, «Visca la mare que et va parir!») en què la seva mare i la vida s’ajunten al poema que potser millor representa aquest ésser humà que no es retira, es desplaça.

Records d‘un amic

Va ser un comiat alegre. Tots els comiats són, també, un nus a la gola. Un regal de comiat

decoration

Li vaig preguntar al seu amic, i col·laborador (autor de diversos llibres, va produir a Serrat el seu disc Tarrés) Tito Muñoz, què recorda més d’aquest amic que es va acomiadant dels escenaris: «Ell em va donar un consell, com a germà meu que és: ‘Tito, quan estiguis malament no ho expliquis, perquè els enemics s’alegren i els amics es preocupen’». Si és pels seus concerts, pel que es pot suposar sobre la salut de qui és a la frontera dels 79, i pel que es mou i pel que riu, el fet que se’n vagi és tan sols el primer vers d’una nova etapa que s’iniciarà l’1 de gener de l’any que ve.

Va dir al dinar: «Com voleu que deixi d’escriure!». Com deixarà de conjugar la vida amb el futur. Així que se’n va anar del concert feliç. Va ser un concert feliç, li vam dir, i ell va fer sí amb el cap. Darrere seu segueixen vives almenys quatre-centes cançons i milers i milers de nits com aquestes que ara converteix en regals de comiat.

Compartir l'article

stats