Yoann Iacono relata en una novel·la com un violí va afermar l'aliança entre Alemanya nazi i el Japó

La novel·la, que va arribar a les llibreries espanyoles el passat 5 de setembre, narra la vida de la violinista més famosa de l'Imperi del Sol Naixent, una història "versemblant" doncs, segons assegura l'autor en una entrevista amb Efe, han estat molts els que li han preguntat "quina part de ficció hi ha en el relat".

L'escriptor indica que el "cor de la història" és real i parteix del fet que Joseph Goebbels, ministre de propaganda del Tercer Reich, va lliurar el 1943 a la jove Nejiko, de 16 anys, un Stradivarius en presència de l'ambaixador de Japó, la qual cosa li va permetre tocar en la Filharmònica de Berlín i convertir-se en un símbol del vincle entre tots dos països.

Va topar amb la història al Japó

Quan el novel·lista francès es va topar per primera vegada amb la història durant un viatge a Japó que va fer el 2012, casualment l'any en què va morir la violinista, per visitar uns amics músics, es va adonar que la premsa japonesa no feia cap esment sobre el regal de Goebbels.

Una vegada que va tornar a França, Iacono, alt funcionari i assessor polític, va començar a investigar sobre la "particular" vida de Nejiko i va arribar a deixar la seva feina per dedicar-se completament a documentar-se sobre la seva vida, la qual cosa el va portar a passar tres anys consultant arxius a França, Japó i Alemanya.

"L'accés a les fonts documentals va ser molt més complex al país nipó", remarca l'autor, ja que la "revisió històrica" no forma part dels costums de la seva cultura.

Iacono també observa que la civilització japonesa no és molt coneguda a Europa, i que la novel·la presenta la possibilitat de veure amb "una òptica múltiple" el succeït en la Segona Guerra Mundial a través del personatge de Nejiko, que va viure el conflicte bèl·lic des de la perspectiva alemanya, japonesa i fins i tot nord-americana.

Sota el seu prisma, la jove va ser manipulada "primer pels nazis, i després pels nord-americans i japonesos, que la van obligar a tocar música occidental al país asiàtic per occidentalizar-lo", exposa l'escriptor.

"És difícil jutjar a Nejiko perquè, per ser justs, caldria remetre's a les circumstàncies del Japó dels anys 30", argumenta Iacono, i afegeix que en l'entorn autoritari de l'època, on l'emperador era considerat una espècie de divinitat humana, "les dones no tenien dret a queixar-se".

Un violí que es resisteix a la seva propietaria

"El violí de Goebbels" (Duomo Edicions) també plasma la tensió que es crea entre la protagonista i el seu instrument perquè desconeix el seu veritable origen, i postil·la en aquest sentit que l'ànima del violí "es resisteix a ella" i "no es deixa tocar per algú que l'ha robat".

Aquesta ànima "metafísica" sobre la qual interfereix l'autor és una peça real de l'instrument, un detall que va descobrir en les seves nombroses converses amb violinistes professionals, els qui processen una "mística i supersticiosa" estima als seus instruments.

Segons Iacono, els músics defensen que és impossible tocar bé sense saber qui ha estat l'anterior propietari del violí, ja que "la majoria creu que la forma en què s'ha tocat l'instrument afecta al so de les cordes".

Després de la publicació de la novel·la a França el 2021, l'autor explica que el van contactar per proporcionar-li informació sobre el veritable origen del violí, doncs Nejiko mai va buscar al propietari original i va optar per no parlar amb la premsa i guardar el violí en la caixa forta d'un banc.

Fer posar el lector a la pell de la protagonista

Malgrat això, la intenció de l'escriptor francès no és ser "periodista, ni policia, ni moralista", sinó "confrontar" al lector amb la història perquè es plantegi "què hagués fet ell", i adverteix que de vegades no hem de fiar-nos de com creiem que actuaríem "en certes situacions".

L'ara novel·lista, qui confessa que no hi ha res que l'estabilitzi més que escriure, manifesta que desitja continuar "explorant el vincle entre l'art i el poder", una temàtica que pretén abordar en dues obres més.

En la seva òpera primera, per la qual va quedar finalista del Prix Maison de la Presse i l'èxit de la qual li ha "sorprès", ha volgut retratar la instrumentalització de l'art des de l'angle de la música, i desvetlla que en la seva següent novel·la històrica pretén fer-ho des del de la poesia, reflectint "la confrontació d'un poeta rus amb el poder".

Iacono també avança que en la seva tercera obra s'aproparà més a l'actualitat i mostrarà com les finances han pres el control de l'art contemporani que, encara que ja no està subjecte als toscos i autoritaris traços del nazisme, amaga després dels seus llenços les subtils pinzellades de l'ambició monetària.