Després de guanyar diversos certàmens literaris i publicar llibres de relats, el gironí Francesc Duch debuta com a novel·lista amb Joana. La novel·la se centra en el tomb que dona la vida de la protagonista quan la seva parella trenca una relació de dotze anys. La ruptura duu la Joana a un estat emocional turmentat que li impedeix refer-se.

Nascut a Girona l’any 1987 i crescut entre la capital i Sarrià de Ter, Francesc Duch es dedica a la fisioteràpia, però ha realitzat diversos cursos d’escriptura i anàlisi de guió i ha publicat diferents reculls de relats, com Altres mares (premi 7 lletres) i El vol de l’Alícia i altres contes, premi Ciutat de Badalona de Narrativa. Ara publica amb Cossetània la seva primera novel·la, guanyadora de la trenta-novena edició del premi de Narrativa Ribera d’Ebre, que presenta aquest dimecres (19.00) a la llibreria Empúries de Girona.

Duch explica que tot i que el relat «és un gènere magnífic que et permet anar al gra» i «obviar el que no és imprescindible», «a vegades certs personatges, a mesura que els vas creant, veus que et demanen una mica més» i això és el que ha passat amb Joana, que tant la protagonista com la història «demanaven més temps, espai i detalls». 

I és que a partir del trencament d’una parella, Duch aborda com afrontem un fet inesperat que ens canvia els plans de vida que havíem imaginat. «Una ruptura, al capdavall, és un fet que pot ser dur i dolorós, però que no hauria de ser la fi del món per a ningú. Però quant de temps entenem que seria lògic estar de dol?», es pregunta sobre un personatge que va deixant passar els dies pensant que se’n sortirà però sense girar full del tot. 

Un dels puntals de la narració és la relació entre la Joana i la iaia Adela, que en realitat no és família seva, sinó de la seva exparella, en Dani, i amb qui s’entén molt bé tot i que entre les dues hi ha seixanta anys de diferència.

«Cadascuna viu una mica del passat, el de la iaia Adela data de molts anys enrere, i el de la Joana, en canvi, és un passat molt recent», explica Francesc Duch sobre les dues potes d’una relació que li permet parlar de la família i de l’amistat i de quin dels dos vincles acaba prevalent per sobre de l’altre. 

Tot plegat està narrat amb fluïdesa, buscant «l’agilitat pròpia del relat, que a cada capítol passin coses». Ho fa, a més, amb un to amb un punt punyent sobre la Joana, «indispensable perquè el personatge sigui creïble», continua l’autor. 

«Una persona que s’agafa una ruptura de la manera que ho fa ella, no pot ser de cap manera planera ni perfecta, ha de mostrar un cert desequilibri (el mateix que tots nosaltres podem tenir), i és imprescindible que vulgui disparar, que necessiti estripar, trencar, vomitar...», explica l’autor gironí.