«És que són molts anys de feina!», riu el músic Manel Camp quan repassa tot el que ha fet i amb qui ha col·laborat: jazz, Nova Cançó, rock progressiu, ensenyament musical, música d’arrel o per a cinema i col·laboracions amb artistes com Raimon, Lluís Llach, Núria Feliu, Joan Manuel Serrat o Montserrat Caballé. I la llista no s’acaba aquí. Camp, un dels noms clau per entendre la música catalana de les darreres dècades, rep aquest dissabte el premi Espai Ter de Torroella de Montgrí com a reconeixement de la seva llarga trajectòria artística i presenta el seu darrer projecte, Carst. El treball culmina el projecte De Minorisa a Carst que ha portat a terme amb l’excusa del seu 75è aniversari.
Quan mira enrere, assegura que se sent «agraït» perquè ha tingut «l’oportunitat de treballar amb molta gent diferent i d’àmbits artístics ben diversos». «Vaig començar en un moment que tot era molt viu, hi havia molta activitat i il·lusió, i jo també tenia molta necessitat de fer i de créixer. Tenia moltes idees musicals i les vaig poder desenvolupar en molts fronts. Em fa molt feliç que no em puguin definir només com un pianista de jazz», diu un músic especialment versàtil.
«Durant una època, sobretot amb la Nova Cançó, vaig estar molt centrat als estudis de gravació, amb arranjaments, direcció musical... però mai vaig voler deixar el directe i aquesta part de la feina es va accentuar a partir del 1985, quan trec el primer disc de piano en solitari i intento tenir una trajectòria personal, sigui sol amb el piano o a quartet o duet», assenyala el músic, que té editats quaranta discos i que també s’ha dedicat a la docència.
«A mi em va costar molt aprendre jazz. Llavors només podíem estudiar clàssic i jo de petit ja tenia clar que em volia la música moderna. Una de les coses que em fan més orgullós és haver contribuït a activar un ensenyament del jazz que avui en dia està totalment normalitzat», remarca.
Mig segle de música
Amb la presentació del disc Carst, Camp tanca tot un any dedicat a celebrar 75 anys de vida i 50 dedicats a la música amb diversos concerts especials.
«Són 75 anys però no em retiro, vull seguir treballant!», insisteix. Diu que no s’ha dedicat «un autohomenatge», sinó un cicle de concerts per retrobar-se «amb molta gent, per agrair tot el que he après en aquests cinquanta anys de professió i que el públic hagi sigut constant».
El nom del cicle, De Minorisa a Carst, fa referència al nom romà de Manresa, la seva ciutat natal, però també al disc més celebrat del grup de rock simfònic Fusioon. «Volia recordar la meva primera etapa, perquè el meu pare era músic i jo amb catorze anys ja tocava a la seva orquestra, i tot aquest ambient musical de Manresa va culminar amb Fusioon», diu sobre un grup musical capdavanter que «volia trencar fronteres a favor d’una música nova i creativa» als 70.
Pel que fa a Carst, vol ser un «homenatge al paisatge càrstic» de la seva terra d’acollida, Mallorca. «Veig molts paral·lelismes entre l’erosió i el canvi que pateix la natura pels anys i les inclemències del temps amb l’evolució que fan les persones. D’alguna manera, jo també sóc un paisatge càrstic», diu.
S’acompanya de Matthew Simon, (trompeta), Xisco Aguiló (contrabaix) i Lluis Ribalta (bateria), músics amb qui ha col·laborat en múltiples ocasions per a elaborar «una música molt mediterrània, un jazz proper i melòdic, que toca la fibra sensible i comunica».
«Són temes que, com el paisatge càrstic, animen a seguir lluitant i persistint, amb sonoritats que van més enllà del quartet de jazz habitual», exposa. Arran del premi, el projecte que ha rebut suport de l’Espai Ter en forma de residència artística i col·laboració en l’enregistrament, edició i trasllat al directe.
Carst és, però, només un punt i seguit en la carrera de Manel Camp, que ja té a l’agenda una altra estrena. Serà el 20 de desembre, quan vegi a la llum Casa d’àngels, un espectacle amb dos pianos de cua i tres ballarins basat en l’obra de Mercè Rodoreda.
