L’actor i ballarí mexicà Fernando Domínguez és un dels protagonistes de «L’últim viatge de Rudolf Nureyev», juntament amb el gironí Martí Peraferrer -que n’és també creador i director- i el jove Màrius Gasau. L‘obra es presenta al Centre Cultural La Mercè divendres i dissabte vinents
O sigui que a Mèxic no tot són mariachis i tequila...
No, no, també hi ha artistes, metges, hi ha una mica de tot.
I a vostè perquè li va donar pel ball?
Ja ballava en l’escola, en algunes classes que ens en feien i en algunes obres petitetes. Ni tan sols sabia que es podia estudiar art i fins i tot viure de l’art. En aquest aspecte era un ignorant. Fins que un amic em va dir que estudiava art. Estudiar art? Allò era nou. Vaig investigar, vaig trobar universitats que n’ensenyaven, m’hi vaig matricular, i d‘allà, aquí: ja fa deu anys que estic ballant. He fet dansa clàssica, moderna, contemporània...
No deixa res per verd.
M’agrada ballar en espais oberts, alternatius, però també a teatres. Sento la necessitat de portar l’art i la cultura a la gent. A Mèxic estic en dues companyies, i tant faig de ballarí com d’actor i d’acròbata. He aconseguit viure de fer el que m’agrada.
És difícil ser ballarí en un país amb tanta fama de macho com Mèxic?
És una mica difícil, però no en aquest aspecte, sinó en què has de sentir sovint «et moriràs de gana». És el primer que vaig sentir en començar a estudiar dansa. «Aquestes carreres són per a Europa, allà sí que viuen bé de l‘art», em deien també. I quan vaig arribar a Europa em deien que aquí sí que està difícil la cosa (riu). Però bé, això és com tot, també a qui estudia medicina o per advocat, en principi li costa obrir-se portes. Pot haver-hi masclisme a Mèxic, però jo d’aquestes coses miro d’allunyar-me’n.
No és massa responsabilitat, posar-se en la pell de Nureyev?
En Martí [Peraferrer] em va dir d’entrada que no volia que jo fos una rèplica de Nureyev, això és impossible, hauran de passar cent anys perquè hi hagi un ballarí semblant. Més aviat em poso en la seva pell pel que fa a situacions que vivia: deixar la família per l’art, poder retornar al seu país al cap dels anys, abandonar-ho tot per assolir el que et fa feliç...
Vostè també ha deixat família i llar...
No és que hagi abandonat la família, però he deixat algunes coses. Faig sacrificis per fer el que em fa feliç, que és ballar.
Tanmateix, ha de ser dur.
El més dur són els moments de solitud. T’estan aplaudint després d’actuar, t’admiren, i de cop arribes a l’hotel i, xas: res de res. No tens amb qui compartir-ho, no hi ha -ara penso en Nureyev, que tant l’estimava- ni la teva mare, amb qui poder parlar. Llavors et sents buit. Passes de sentir-te una rockstar a sentir-te sol.
El protagonista de l’obra no sap ni qui va ser Nureyev. Igual que les joves generacions actuals?
Quasi cap jove el deu conèixer, si no és algun a qui li agradi la dansa. Avui en dia, amb les tecnologies, importa només el present, el passat ja no hi és.
Defineixi’m aquell gran ballarí.
Un fora de sèrie. Avui, amb les xarxes socials, qualsevol pot ser famós, ni que sigui uns minuts. Mai més sabrem res d’ell. Sense xarxes socials, Nureyev va ser un boom d’anys. Va ser també una persona aguerrida, per seguir el seu somni va deixar la família i va ser considerat traïdor a la pàtria.
Si vostè hagués d’elegir entre la pàtria i la llibertat, què triaria?
Una tria difícil. Vinc d’un país on la pàtria només es celebra un dia, el 15 de setembre, i et diuen «et vestiràs de mexicà?». S jo sóc mexicà cada dia! Però és un dia que canvia totalment al mexicà, el fa sentir patriota. També et fa sentir mexicà quan juga la selecció i tot l’estadi Azteca canta «Cielito lindo». Són coses independents, cadascú es sent lliure o patriota en el moment que vulgui ser-ho.
És difícil d’assumir la decadència física?
Uf, suposo que sí, no m’ha tocat. Nureyev, a més de ser gran, estava malalt. Tinc mestres de més de quaranta anys que continuen ballant. Si controles els pensaments, controles els sentiments, i els sentiments controlen les accions, el cos.
