«La festa i la nocturnitat eren als setanta una actitud de revolta»

Vol dir que no hi havia més marxa a finals del franquisme que ara?

Segur. Perquè avui la festa i la nocturnitat formen part de la vida quotidiana, mentre que aleshores era una excepcionalitat. Fins i tot era una actitud de revolta, per aquells joves que anaven al Jamboree, al Kit Kat, al Texas -Vázquez Montalbán i Joan de Sagarra entre ells-, era una forma de fer antifranquisme. Aquelles nits eren una actitud de rebel·lió.

No és mala manera de rebel·lar-se.

Podies optar entre passar-te la nit imprimint fulls volants en un soterrani -i t’acabaven trincant- o anar de bars. Ells volien crear una Barcelona moderna, cosmopolita. No es sentien deutors de la derrota militar i els braços vençuts de la generació anterior. Em sembla lloable que optessin per aquesta via (riu).

Quins anys aquells, tot s’hi valia.

Entre les darreries del franquisme i l’any 78, els joves ocupen el carrer, diuen «no vull el món dels meus pares». Es crea un espai de llibertat sense demanar permís a ningú. S’acaba quan s’aprova la Constitució i hi ha les primeres eleccions municipals i catalanes. Va arribar la formalitat i molts d’aquells cràpules van passar a treballar a l’àrea de Joventut d’algun ajuntament. I es va acabar la festa.

Una altra novel·la negra. Amb els anys s’està tornant truculent? 

És que l’espècie humana no em mereix cap confiança. Com deia Cortázar, fer novel·les amb final feliç, és enganyar la gent. La vida no té un final feliç.

Si vol seguir truculent, hauria d’escriure sobre les relacions ERC-Junts.

La truculència política no atrau els lectors, perquè la veuen cada dia al Telenotícies. Prefereixo escriure sobre la construcció de la memòria. Que és fonamental, perquè som allò que hem sigut. 

Ha sigut mai un perillós existencialista com els del llibre?

Perillós, no. Però és cert que per l’edat que tinc, la meva cultura és francòfona, així que llegia Sartre i Simone de Beauvoir. La cultura francesa ens va formar, aquells anys. Encara tinc jerseis negres de coll alt i alguna americana de pana (riu).

Quan es pensa jubilar? 

Mai. No penso deixar d’escriure mai. Al cap de vint-i-quatre anys, vaig deixar de fer classes a la universitat, després del trimestre fatídic de fer classes on line sense estar preparats, sense material i sense res. A més, què fem, fent classe als joves, la gent de la nostra edat? Els fem llegir llibres de paper i et miren estranyats. Els recomanes un programa e TV i et pregunten «quan estarà penjat?».

Troba a faltar el vell periodisme?

Jo sóc del món d’ahir. Vaig començar al Tele-Exprés, que ja ningú sa què era, i això que era el diari dels progres. Trobo a faltar el periodisme de veritat, el que va a un lloc, pregunta, es documenta i explica què ha passat, normalment contra l’interès del propietari del diari. 

Ja no és així?

Els periodistes no expliquem la veritat, intentem acostar-nos-hi el màxim possible, i després expliquem el que ens deixa el propietari del mitjà.

A més de truculent, l’edat el fa cínic?

El que passa és que, com que cada cop sabem menys qui és el propietari, anem sempre amb el cul així petit.

La censura no es va acabar?

No s’ha acabat mai. La censura administrativa i la política potser s’han rebaixat, van i vénen. Però hi ha la censura econòmica, la judicial, la fàctica... I l’autocensura, que és la pitjor.

No ve avui més censura de l‘esquerra que de la dreta?

Sí, ara tot està mal vist o mal dit. Hi ha coses d’aquestes, ridícules. I n’hi ha de directament repugnants, perquè atempten contra la llibertat d’expressió.

Van morint les llegendes: Àngel Casas, Jesús Quintero... 

Les càrregues de profunditat comencen a caure molt a prop, com diu un amic.

S’ha sentit mai una puta, escrivint, com diu en Julio Serra a la novel·la?

És clar. Quan escrius per encàrrec, funcionalment és el mateix. En tot cas, em sento proper a la Charo, la xicota de Pepe Carvalho, que és puta però autònoma.