«Sols no canviarem el món». Víctor Mantiñán, responsable de Patrocinis Musicals i Impacte Positiu d’Estrella Galicia, repeteix el mantra d’aquesta edició, que té com a títol Inconformisme. No és només gastronomia, música i espectacle. El festival Son Estrella Galicia Posidonia afegeix la sostenibilitat com a segell de marca: escoltes rock, però et bombardegen amb missatges que consciencien sobre l’ecologisme, la sostenibilitat, la circularitat.... «Cosa de tots», repeteix Mantiñán, que explica totes les accions paral·leles i lligades a l’esdeveniment que tenen una marcada intenció mediambiental, condició sine qua non el Consell de Formentera no els donaria suport. No volen passar per l’illa deixant un rastre d’escombraries al seu pas, sinó que se’ls associï a marca que redueix l’empremta ecològica fins a l’extrem. Almenys és la intenció.
Acaben de netejar la platja des Migjorn. Tots els plàstics recollits, explica Mantiñán, seran convertits per Filippo Fiumani en una obra d’art davant dels ulls de les 300 persones que han aconseguit una entrada per a aquesta edició, exhaurides en menys de dues hores. Cada tros de derivat del petroli és picat amb una bicicleta adaptada: una part es convertirà en aquesta obra d’art, un quadre i una altra en clauers. D’aquell tram de costa n’han extret fins i tot una ampolla de gas propà. Entre les dunes, on està prohibit trepitjar, hi ha fins i tot xumets.
Espectacle gastronòmic
Disposen de recipients per a un triple reciclatge de les restes de l’espectacle gastronòmic cuinat per Diego Guerrero i Pepe Solla. Bona part dels gots suporten 300 usos i els plats són compostables. Les barres on se serveixen el menjar i les cerveses han estat creades a partir de restes de batees gallegues. Cap barra no és igual.
Aquí es recicla gairebé tot, fins i tot serveixen pa elaborat amb les restes de la fermentació de la cervesa: pa de moa. «És una demostració que l’economia circular aplicada a la gastronomia és possible», assenyala Mantiñán, encarregat d’impartir un taller de cervesa «traduït al llenguatge musical» en què els convidats poden paladejar una dotzena de referències. Mitjançant un QR també se’ls informa de quin plat marina millor amb cada tipus perquè la negra no combina bé amb qualsevol vianda, avisa. Recomana untar al pa de moa amb Savel, un formatge blau que causa furor entre els gallecs que organitzen l’esdeveniment.
Xesus Mazaira, de la formatgeria Airas Moniz (nom d’un trobador del segle XII), ubicada a la Ribeira Sacra, es passa la nit tallant aquest i altres formatges que produeix amb la llet de les vaques de raça Jersey: «Res de pinso, tot pasturatge», explica sobre el que romanen. També en produeix un exclusiu per al xef Pepe Solla, encara que aquella nit el van provar els participants al festival.
Hi ha menjar de sobres, però Víctor Mantiñán reclama contenció als comensals: «Demanem coresponsabilitat a la gent». Tot el que serveixen és gratis, per això els demana que siguin mesurats, que no omplin els seus plats exageradament. L’objectiu és que les papereres d’orgànica quedin buides. Ja se sap: abans que res, sostenibilitat.
Intenten tenir «aliats», tant empreses com treballadors locals, cosa que en el fons els beneficia, ja que hi poden delegar moltes tasques. Per exemple, Helena Amaral, una formenterenca, elabora les polseres que serveixen de salconduit per poder assistir a l’esdeveniment. No són de plàstic ni de tela, sinó de cuir, i han de ser reblades per Amaral o les seves col·laboradores en entrar-hi, ja que tenen un tancament especial.
Les barres són ateses també per gent de l’illa. A base d’assaig i error, després de sis edicions, a poc a poc van perfeccionant el festival, que es plantegen fer més gran. Com? Potser més dies, potser en èpoques diferents. Està tot sobre la taula i ja han començat a sondejar el govern local. Però el que tenen clar és que hi ha demanda de sobres: si 300 entrades van caure en dues hores, per què no més?
Això de no saber qui pujarà a l’escenari exerceix d’imant, al contrari del que alguns van augurar quan va sorgir aquest festival. Una parella hi assisteix des de fa quatre anys. Divendres a la tarda podrien haver esbrinat, simplement a través d’un enllaç facilitat per l’organització, qui tocaria aquella nit, però tots dos van preferir seguir una estona més. Quan van saber qui serien els artistes es van emportar, admeten, la sorpresa de la seva vida: DePedro, una de les cançons del qual forma part de la seva particular història sentimental, amb què es van enamorar; Lori Meyers, el grup de Loja que no aconseguien veure, sempre per imponderables, però que són a un metre d’ells
Ana (madrilenya) i François (francès) són col·leccionistes de festivals musicals: «I si valoren l’entorn i donen bon menjar i beguda, millor», explica ella. Els és igual que siguin «grans o petits, exclusius, com aquest, o no». Al Son Estrella Galicia Posidonia ja han vingut en tres ocasions.
Per altres, la sorpresa va ser venir, no només qui actuarien. És el que li va passar a Gema Rodríguez, a qui les seves amigues van portar a cegues des d’Alacant per «acomiadar-la» com soltera. Van vestir Rodríguez de lluitadora de sumo, mentre les seves set amigues van escollir sedosos kimonos vermells: «Vaig venir enganyada. No en sabia res», explica.
«Ens posarem a la barra del bar i allà, gràcies als nostres superpoders, arreglarem el món», proposa Jairo Zavala, DePedro. Però divendres a la nit, aquesta barra de bar és l’escenari i l’esplanada on els 300 coregen cada cançó del madrileny, especialment la seva versió de Llorona.
Des de la barra, DePedro i la seva banda intenten allunyar tots els mals pensaments acumulats als anys de la pandèmia. Ni un minut de repòs, sense concessions a la tristesa, com a màxim, a l’esperança i a l’amor efervescent.
