Diari de Girona

Diari de Girona

Isa Campo i Isaki Lacuesta, del mur de Berlín a la Berlinale

El 21 d'octubre arriba a les sales el darrer film d’una parella que es coneix des dels 14 anys i que va començar a treballar plegada d’«una forma atzarosa»

Isa Campo i Isaki Lacuesta, treballant a casa seva, a Girona. MARC MARTI FONT

D’aquesta relació personal i professional n’ha sortit una collita cinematogràfica de luxe: La propera pell o dues Conxes d’Or, les de Los pasos dobles i Entre dos aguas; títols que formen part del millor que ha gestat el cinema del país en els darrers anys i que ha viscut una de les seves fites fa uns mesos, amb la participació en la secció oficial del festival de Berlín que va acabar guanyant Alcarràs. Però el tàndem creatiu que formen els gironins Isaki Lacuesta i Isa Campo neix molts anys abans que Un año, una noche competís a la Berlinale del 2022: es coneixen des dels catorze i, riuen, van fer la primera incursió en el món audiovisual als quinze, amb un vídeo sobre la caiguda del mur de Berlín amb uns amics. 

«Podríem considerar que va ser el nostre primer documental», bromeja la parella, que el 21 d’octubre estrena a les sales de cinema el film sobre l’atac de la sala Bataclan de París. Uns dies abans, dimarts 19, el presentaran al Truffaut de Girona, dins la programació del festival Temporada Alta.

Entre aquell primer vídeo i produccions com Un año, una noche o la sèrie Apagón, estrenada a finals de setembre i en què Campo ha debutat com a directora, han passat molts projectes d’una trajectòria conjunta que es va anar gestant «d’una forma molt natural i atzarosa», explica la responsable que el nom artístic d’Iñaki Lacuesta sigui Isaki.

Isa Campo i Isaki Lacuesta, mostrant el cartell de 'Un año, una noche' Marc Martí

«Treballar junts va ser molt progressiu, perquè no em pensava dedicar al cine. Ell ho tenia claríssim, però jo vaig estudiar Enginyeria i Filosofia», explica.

La temptació va arribar primer amb col·laboracions puntuals durant la fase de documentació i el rodatge de pel·lícules com Cravan vs Cravan o La leyenda del tiempo, però on es va «enganxar del tot al cinema», explica Campo, va ser amb La propera pell. 

El primer guió

Al principi Lacuesta li demanava ajuda perquè com que no hi estava directament implicada tenia una mica més de perspectiva dels rodatges, però quan van començar a dissenyar aquell film, la participació de Campo va fer un pas més: hi havia un personatge femení important, Lacuesta volia una guionista dona i ho va tenir clar.

«Jo no havia escrit mai, però ens vam trobar escrivint i repartint-nos una escaleta, i allà em vaig enganxar molt», declara Campo, que va acabar sent codirectora d’aquella cinta, que no es va rodar fins més d’una dècada després amb Àlex Monner, Emma Suárez i Sergi López.

Isaki Lacuesta Marc Martí

Van trigar tant a fer-la que van anar sortint molts altres projectes abans, com Los condenados, en què Isa Campo ja es va implicar de ple en el guió i la direcció d’actors. «Soc una guionista peculiar, perquè sempre he estat al rodatge per treballar amb els intèrprets, reescriure el que cal... a Los condenados assajava molt amb els actors i la reescriptura va ser intensa, allà em va agradar moltíssim el rodatge, i des de llavors ja no hem parat», explica Campo, que enumera la seva participació en films com La noche que no acaba, Los pasos dobles o la mateixa Un año, una noche, en què les seqüències rodades en un centre de menors van ser cosa seva.

La seva manera de treballar, detallen, no és gens sistemàtica, no hi ha un mètode concret. El que sí que hi ha, però, a l’hora d’escriure, és un tercer guionista, Fran Araújo, que ha convertit el duet en un trio en igualtat de condicions i «totalment sincronitzat, perquè no es noti que els guions estan escrits per tres persones diferents», diu Campo.

«La col·laboració amb en Fran havia de ser una cosa molt puntual, el vam incorporar quan preparàvem La propera pell, perquè feia tant que hi treballàvem que havíem perdut molta perspectiva. Però vam connectar molt, hem après molt els uns dels altres i ser tres ara ens va molt bé per la quantitat de projectes que movem, perquè tenim moltes coses en marxa en diferents fases. Perquè un projecte surti, n’han de caure molts», resumeix la directora i guionista, que està desenvolupant una sèrie per a Movistar+ i que, juntament amb Lacuesta, també té a l’agenda el proper film del director i una altra producció televisiva.  

Així, els tres fan l’escaleta plegats i s’amaren bé del projecte abans de començar escriure, però després cada pel·lícula és diferent i avança a la seva manera. «Depèn del projecte i del moment, a vegades n’hi ha un que estira el carro i els altres fan aportacions i en altres casos, ens repartim les seqüències en funció del que un té ganes d’escriure», continua la gironina.

Una feina invisible

Malgrat que fa molt temps que fan cinema junts -Los condenados, per exemple, és del 2009-, no ha sigut fins fa poc que la feina que fa Isa Campo ha començat a ser visible, un canvi que els dos atribueixen a una suma de factors, com ara una major sensibilitat social, el reconeixement més gran dels guionistes i l’eclosió de projectes d’ella en solitari, com l’aplaudit guió de la pel·lícula Maixabel, coescrit amb la directora Icíar Bollaín, amb qui ja prepara una nova producció.

«Vam dirigir junts La propera pell, fèiem exposicions amb coautoria, signàvem alfabèticament amb el Campo davant de Lacuesta i... als mitjans només parlaven de mi», diu Lacuesta, que afegeix que era una situació «ben galdosa».

«Es viu amb molta resignació. Quan només era guionista pensava que era perquè la feina de guió és molt més invisible, però en el moment de codirigir La propera pell va ser molt descarat. Jo no m’havia trobat cap problema ni amb l’equip tècnic ni amb productors ni amb ningú, sempre treballàvem com a iguals i, en canvi, de cara als mitjans o alguns premis no existia», declara la directora i guionista.

Isa Campo Marc Martí

«Hi ha hagut premis que només el citaven a ell, ni tan sols sabia si havia de sortir a recollir-lo. O periodistes que m’entrevistaven a mi perquè ell no els podia atendre i en comptes de presentar-me com la directora de la pel·lícula es referien a mi com ‘la dona de Lacuesta’», diu.

Van notar que la situació canviava amb Entre dos aguas, que els va donar una presència pública que abans no tenien, i el salt definitiu va ser Maixabel, perquè la feina de guió va ser molt reconeguda i el nom d’Isa Campo va començar a aparèixer desvinculat del d’Isaki Lacuesta.

«He notat un salt enorme i ara m’ofereixen escriure moltíssimes coses», diu Campo, que ha debutat com a realitzadora amb un capítol de la sèrie Apagón, en què Lacuesta dirigeix un altre capítol. «És un pas que fa temps que volia fer», explica la cineasta, que té en fase de preescriptura el seu primer llargmetratge com a directora en solitari.

«És un projecte que encara s’ha de començar a escriure, confio fer-ho l’any que ve, perquè tenim moltes coses en marxa», diu Campo, que vol treballar el guió amb el mateix sistema que han fet servir fins ara. «La dinàmica de tres ens funciona i l’autoria d’una sola persona no la necessito, perquè al cinema estem molt acostumats al treball en equip i és molt ric tot el que pots anar sumant», diu Campo.

«Hi ha una idea equivocada de l’autoria, que totes les idees pertanyen a una sola persona, i en realitat el cinema és la suma de les idees de molta gent i és molt bonic com totes aquestes idees tan col·lectives s’acaben assemblant a tu mateix», apunta Isaki Lacuesta.

Tots dos diuen que es reconeixen «totalment» en totes les seves pel·lícules i que sovint són incapaços de distingir què hi va aportar l’una o l’altre: «això va bé, perquè la connexió és el que fa que tot funcioni».

Un año, una noche arriba el 21 d’octubre a la cartellera després de l’estrena a Berlín al febrer i de passar per festivals com el de Sant Sebastià. La pel·lícula reconstrueix les seqüeles psicològiques d’una parella de supervivents de l’atemptat a la sala Bataclan de París: comença els minuts posteriors a l’entrada dels terroristes al concert de Eagles of Death Metal la nit del 13 de novembre del 2015 i ressegueix la seva evolució durant un any.

Per Lacuesta, la gran diferència entre aquesta producció i els seus anteriors films és «a escala pressupostària», perquè té el pressupost de totes les seves pel·lícules anteriors i això li ha donat la possibilitat d’«apel·lar a una part de l’imaginari que abans no podia». «Cada projecte està fet amb el pressupost que necessitava, però en aquesta hem pogut fer seqüències impossibles amb els pressupostos anteriors, com ara omplir el Bataclan de gent o filmar l’evacuació amb bombers i ambulàncies», diu.

La recepció del film, expliquen, està sent «emocionant». «Als passis funciona molt bé i hi ha molta emoció, perquè interpel·la directament el públic», assenyala Isa Campo.

Lacuesta posa com a exemple la projecció de fa uns dies a Amsterdam, «molt emocionant perquè hi havia un supervivent dels atemptats de Brussel·les que es va sentir molt identificat». «De les nostres pel·lícules, és de les més empàtiques i emocional, però sortim en un octubre carregat de molt bons títols i serà difícil trobar-hi espai», assegura el director sobre les seves expectatives comercials.

Respecte al ressò que ha guanyat darrerament el cinema d’autor amb pel·lícules com Alcarràs de Carla Simón o Pacifiction d’Albert Serra, els dos consideren que «fa anys que hi ha molta potència i diversitat, amb molt de cinema d’aquí que s’està veient fora, als principals museus, festivals i sales» però que aquest any està tenint més projecció que mai perquè són cintes d’autor amb més vocació comercial i més pressupost del que se li assigna habitualment.

«Per mi, és un progrés que ara es comprengui que una pel·lícula amb actors no professionals pot tenir repercussió. Abans costava més d’entendre al públic, compradors... per arribar aquí, hi ha una feina prèvia de molta gent», resumeix Lacuesta, que aquests dies també té una instal·lació al Teatre Municipal de Girona sobre el curt del festival Temporada Alta, La veu latent (Primer moviment).  

Compartir l'article

stats