La vida es sueño - Temporada Alta
Autoria: Calderón de la Barca. Direcció: Declan Donnellan. Adaptació: Declan Donnellan i Nick Ormerod. Intèrprets: Ernesto Arias, Prince Ezeanyim, David Luque, Rebeca Matellán, Manuel Moya, Alfredo Noval, Goizalde Núñez, Antonio Prieto i Irene Serrano. Teatre Municipal de Girona.
Diu Declan Donnellan que el respecte més gran cap als clàssics és tractar-los com si fossin contemporanis, no com a monuments. El prestigiós director britànic s’ha atrevit ara amb un dels grans textos del Segle d’Or, La vida es sueño de Calderón de la Barca, en la seva primera coproducció espanyola. La peça, feta amb la Companyia Nacional de Teatre Clàssic i La Zona, va arribar aquest cap de setmana a Temporada Alta amb una doble funció al Teatre Municipal de Girona.
El teatre de les aparences, la disputa entre néixer amb les cartes marcades pel destí o tenir capacitat per sortir dels raïls i tots els interrogants que planen al text pugen a un escenari amb una paret frontal totalment verda plena de portes que s’obren i es tanquen com en un vodevil i s’estenen també pel pati de butaques, on transcorre part del muntatge.
Una proposta escènica de Nick Ormerod que lliga amb altres pinzellades anacròniques, com les del vestuari, que no molesten gens. El que sí que ho fa, i bastant, és la inclusió de (moltes, massa) rialles enllaunades i cançons enganxoses per donar un aire de sitcom a algunes escenes. És una opció fallida, no només pel to, sinó també perquè arriben a trepitjar el que diuen els personatges.
Perquè els intèrprets parlen amb certa naturalitat -Segismundo es presenta amb un tartamudeig, fins i tot- i el punt àlgid del drama barroc, aquells versos que l’espectador recita dins el cap, ressona amb una cadència diferent, sense solemnitat, com si el protagonista paladegés cada paraula.
Donnellan ha volgut posar el seu segell a Calderón i se n’ha sortit a mitges. L’aposta és arriscada, però no surt del tot malament, perquè si el que vol el fundador de Cheek by Jowl és que mirem els clàssics de tu a tu val més fer-ho bé: allò tan gastat que «toda la vida es sueño y los sueños sueños son» s’ha de sentir -i aquí se sent- com si fos la primera vegada i no com la cantarella d’un estudiant.
