«Cada generació te les seves ferides i la nostra és la precarietat, som la generació del fracàs», sentencia l’actriu, dramaturga i directora Bàrbara Mestanza. Aquest vespre, juntament amb Francesc Cuéllar, un altre valor a l’alça de l’escena contemporània del país, porta al festival Temporada Alta l’espectacle Lacrimosa. La peça, que es veurà a la sala La Planeta de Girona després de passar per Barcelona i FiraTàrrega, està formada per dos monòlegs que reflexionen sobre l’èxit, el fracàs i el suïcidi en la generació millenial a partir de les experiències personals dels dos, cadascú abordant la frustració d’una manera diferent.
No és la primera vegada que Mestanza s’explica davant d’una platea, també ho va fer, per exemple, com a víctima d’abusos a Sucia. La dramaturga considera que «en un moment en què els mitjans i les xarxes juguen amb la realitat, la ficció ha de tenir un altre pes». «Sempre faré ficció, però per segons quins temes, deixar testimoni és útil i important i jo faig servir el meu cos com a testimoni, per donar la cara», explica.
Com en tota autoficció, la realitat és el punt de partida de Lacrimosa, però «sempre que hi ha un escenari, hi ha ficció, perquè has d’acomodar el testimoni per explicar-lo i reexplicar-lo. Tot és real, però són coses que han passat a diferents persones o en difents moments».
Des de la sinceritat i la ironia, el muntatge es construeix a partir de dos monòlegs que donen veu a una generació que viu en la precarietat, aquella a qui se li va prometre que si estudiava i treballava ho aconseguiria tot i ara ni tan sols té assegurada la jubilació.
«Som una generació que neix d’una opulència fictícia, amb promeses impossibles de complir i topa amb la frustració de la crisi. Vivim en una societat amb millores socials evidents, en camps com el feminisme, per exemple, però la precarietat és una clatellada a la cara. Tenim grans nivells de precarietat en un context normal, sense tenir grans problemes a sobre, com una guerra o una dictadura», assenyala Mestanza.
El muntatge toca temes com la fugacitat tecnològica, amb l’èxit (i caiguda) d’invents com el discman o el Fotolog, però també el suïcidi, «el símbol més obvi del fracàs». Per Mestanza, és una qüestió que sovint no es tracta de manera «real, sinó romantitzada, i això dificulta l’empatia». «Si no mostrem que algú normal, que pot tenir un cert èxit, pot coquetejar amb el suïcidi, és difícil sentir-te legitimat a parlar del que sents, no li dones l’atenció que es mereix», continua.
El text va a càrrec de Mestanza, que interpreta el primer monòleg, i la direcció, de Cuéllar, que fa el segon. La il·luminació i la música també són cosa seva: «no pots parlar de la precarietat i gastar uns diners que no tens en una escenografia», bromeja l’autora sobre el seu primer projecte teatral amb el seu company de pis i també de sèrie, durant dos anys, a TVE.
No serà l’última, assegura, i de moment ja estan treballant en una segona part de Lacrimosa per donar veu a la generació dels seus pares i als seus referents.
