Poques escultures del món grec han arribat als nostres temps, però, potser, la més icònica és la Venus de Milo que s’exhibeix al Museu del Louvre de París des del 1821. L’interès de Salvador Dalí per «incorporar el surrealisme en la tradició» el va dur a fer-ne la seva pròpia interpretació el 1936, un any important per a ell, «cruïlla de camins». El resultat una Venus de Milo amb calaixos feta de guix que conserva l’Art Institute of Chicago. Ara, una versió en holograma d’aquesta obra, «un préstec virtual», com se l’ha definit, s’exposa al Teatre-Museu Dalí de Figueres al costat d’una altra Venus de Milo amb calaixos feta en bronze també per l’artista figuerenc però l’any 1964, influït ja pel pop art. És, com explica la comissària de la mostra Transgredint la Venus, Laura Bartolomé, «una obra d’art polisèmica» on s’uneixen els conceptes de classicisme, surrealisme i pop art.

«Dalí és un inconformista», reconeix Bartolomé tot afirmant que la Venus de Milo amb calaixos amaga múltiples significats. A l’exposició de petit format, es pot resseguir, a través d’esbossos, fotografies, llibres i pintures, com l’artista retorna, una i altra vegada, a la figura d’Afrodita i com aquest la transgredeix amb elements del seu imaginari ja sigui amb els esmentats calaixos, que emergeixen a la seva pintura el 1934 i que remeten als «secrets que només la psicoanàlisi és capaç de desvetllar». Posteriorment la presenta embolcallada de claus o penjant-li dues al coll, de forma efímera. Així l’exposa, per primer cop, el 1939 a la galeria Julien Levy de Nova York, tres anys després de crear-la, un període de temps molt dilatat que ni Bartolomé ni especialistes de l’Art Institute of Chicago han pogutt desxifrar.

En una altra part de la mostra, que resta oberta fins la tardor del 2023, s’exhibeixen una sèrie de fotografies en blanc i negre amb detalls del procés de creació del pavelló que Dalí va imaginar per l’Exposició Universal de Nova York d’aquell mateix any 1939. Si a l’interior hi va pintar «personatges trapanats amb calaixos», a la façana l’artista figuerenc va voler col·locar-li a la Venus un cap de peix, inspirant-se en el Naixement de la primavera de Botticelli, però fou censurat pel comitè organitzador. Arrel d’això, Dalí va publicar la Declaració de la independència de la imaginació i els drets de l’home a la seva pròpia bogeria, tot un al·legat d’intencions.

La darrera part de l’exposició, i sota la mirada atenta de les dues Venus de Milo amb calaixos que presideixen l’espai, es mostra l’estudi per a El torero alucinógeno, un oli sobre tela del 1969 que fins ara s’exhibia al Palau del Vent. Aquesta obra permet adonar a l’espectador com Dalí «construeix la doble imatge a partir de la Venus» coincidint amb el moment de la replicació. Des d’un racó, una fotografia enigmàtica, feta per Melitó Casals, l’observa. En ella es veu a Dalí a Portlligat amb l’oli abans esmentat i una altra Venus davant seu, en aquest cas, una escultura sense pàtina de pintura.

La tecnologia al servei de l’art

Exposant una obra d’art en format d’holograma, el primer cop que ho fa el museu figuerenc, no vol ser, diu Bartolomé, una renúncia a la presencialitat de les peces originals, però, ve a demostrar «que la tecnologia pot estar al servei del discurs expositiu, contribuir a fer sostenibles els préstecs internacionals i la conservació de l’obra d’art original». A més, serveix per connectar Dalí, de nou, amb una tecnologia que ell mateix va estudiar i va ajudar a crear als anys setanta al costat de Dennis Gabor, premi Nobel de Física.