Tomatito, nascut José Fernández Torres (Almeria, 1958) sempre serà el guitarrista que va acompanyar Camarón de la Isla quan el duo que formava amb Paco de Lucía es va desfer. Amb el cantaor va arrencar pràcticament la seva carrera musical, i al seu costat va estar 18 anys, en els quals va gravar alguns dels seus discos més recordats . Obligat a reinventar-se després del fatídic agost de 1992 en el qual va morir el cantaor, aquest guitarrista gitano no només ha desenvolupat una extensíssima carrera de guitarrista solista de flamenc, sinó que a més ha viscut intercanvis amb el jazz, la clàssica i ha compost per al teatre i per al cinema. El 12 de novembre actuarà a l’Auditori de Girona al costat de Michel Camilo per interpretar el Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo.
Està vivint un bon moment la guitarra flamenca a nivell de composició i interpretació?
Sí, però hi ha una cosa important: no m’agradaria que es perdés el respecte pel cante. Tu pots inventar, crear o recrear allò creat, perquè ja està tot fet, però és essencial tocar per al cante, ja que la veu és l’instrument més important del flamenc i la guitarra ha d’acompanyar-lo i imitar-lo. Per això les melodies que queden per a tota la vida es poden cantar.
A la Biennal de Flamenc de Sevilla se’l va veure com a espectador de la cantaora Rosario La Tremendita, que va comptar amb sis guitarristes en l’estrena del seu espectacle Principio y origen. Què li va semblar?
Molt interessant. Em sembla bé que es recordi sempre dels pals flamencs però que també vulgui reinventar-se i que a la joventut li agradi. I això és important, que a la gent jove li agradi, perquè a nosaltres, quan vam fer La Leyenda del Tiempo amb Camarón, la gent ens deia: «Però aquests, de què van?». No s’entenia, però gràcies a aquest disc va haver-hi molta gent que no coneixia el flamenc o que el veia de molt lluny que es va acostar a conèixer a altres artistes, com La Niña de los Peines o Manuel Torres, com jo em vaig poder enamorar a partir de Paco de Lucía del toc de Ramón Montoya, Sabicas o el Niño Ricardo. A partir d’aquesta mena de propostes et vas assabentant del que és el flamenc més profund. El flamenc és el sentir d’un poble, és clar, és una música d’arrel, però és interessant que hi hagi aquestes propostes per a acostar-s’hi i després poder aprofundir.
M’imagino que això ho pot veure després del pas del temps, però em pregunto si va viure amb aquesta idea l’enregistrament d’aquell disc revolucionari, La Leyenda del Tiempo.
No, clar que no. Jo no ho entenia i no m’agradava. Jo li deia a Camarón: «José, marxem, que això és molt lleig». Van venir músics del rock andalús d’aquell temps, que eren alguns dels autors dels temes i tocaven i jo no entenia res. I Camarón em deia: «Tu no en facis cas, això no té a veure amb nosaltres, després nosaltres fem les coses a la nostra manera». «Però José, que això no és flamenc», li deia jo. «Tu confia en mi», em deia. I al final, resulta que ell tenia raó. Jo tenia 17 o 18 anys, portava un parell d’anys acompanyant Camarón, perquè el vaig conèixer amb quinze anys. Camarón em va agafar de l’escola per a portar-me a tocar amb ell. La meva mare, pobreta, no volia que marxés amb ell, però el meu pare, una mica més intel·ligent, la va convèncer: «deixem-lo, i si veiem que no va bé, ja no toca més la guitarra», li deia. I em vaig portar bé, em vaig portar bé.
Acompanyar a un altre cantaor després d’haver-li tocat a Camarón tampoc seria fàcil, no?
Desgraciadament, quan em va faltar Camarón vaig haver de fer-me solista. Jo vaig començar a tocar sol perquè els cantaors no em volien. No em trucava ningú, ni dels festivals, ni res. I com que sóc un enamorat de l’instrument, vaig començar a tocar sol fins que em van convidar a una gira de Frank Sinatra quan va venir a Espanya, li feia jo de teloner, i aquí vaig començar una nova carrera.
Miguel Marín, director del Flamenc Festival de Nova York i Londres, em comentava que en els més de 20 anys de vida del festival recordava com el moment més emocionant un concert que va fer vostè al costat d’Enrique Morente en el Carnegie Hall en 2005. Com recorda aquella trobada?
Va ser un grandíssim concert, però va tenir lloc gràcies a una fallada tècnica. Els monitors van fallar i tot el sistema d’amplificació es va ensorrar. I Enrique, en lloc de parar, em va dir: «Vinga, som-hi, sense monitors ni micros ni res, endavant». I va cantar Enrique per morir-se, de veritat, va ser memorable. I per postres es va enfadar, perquè el tècnic de so li gravava totes les actuacions i aquesta no la va gravar i estava cabrejadíssim, ho recordo, perquè no ha quedat record d’aquell concert, i tan meravellós que va ser.
Quins projectes té?
Estic preparant un disc nou, de flamenc. A veure si puc acabar-ho no gaire tard i podem presentar-lo aviat.
