Diari de Girona

Diari de Girona

Aquells anys que a Bàscara el cinema se’l feien entre tots

Un llibre recupera la memòria de les projeccions impulsades per una colla d’amics, amb una programació que atreia públic d’arreu perquè incloïa l’arribada d’estrenes abans que a Girona

Joan Sayeras amb una de les màquines de projeccions de Bàscara. DdG

Quan el cinema ambulant va arribar a Bàscara, pels volts de 1950, un veí interessat en el món audiovisual i de la ràdio, Pere Soler, prestava més atenció a la feina del projeccionista que no pas a la pantalla. D’aquella afició de Soler, en col·laboració amb cinc amics més del poble, en va néixer la Comissió del Cine, una agrupació que durant anys va tirar endavant al poble una programació de qualitat que atreia públic d’arreu de la comarca i que aconseguia que s’hi estrenessin algunes pel·lícules abans que a la ciutat de Girona. El record d’aquelles projeccions reviu ara en un llibre, Una història de cine, impulsat per Joan Sayeras, que el presenta aquesta tarda (17.00) al Museu del Cinema de Girona i el 3 de desembre a Bàscara.

La voluntat de l’autor, que ha autoeditat el llibre, ha sigut fixar «els sentiments que despertava el cinema al poble» gràcies a la tossuderia de Pere Soler, Pere Bassachs, Vicens Prats, Pere Bayó, Ventura Brugué i Pere Sayeras, el seu pare. Tots sis van ser el motor de les projeccions, organitzant la programació, adequant la maquinària i assegurant l’estrena de bons títols a la Sala de Cinema, un lloc que es va convertir en l’espai d’esbarjo els diumenges a la tarda per a veïns del poble i dels voltants, que s’hi acostaven en moto, bicicleta i fins i tot a peu, recorda.

Sayeras, que s’ha entrevistat amb gent gran del poble per a escriure’l, situa l’arribada del cinema a Bàscara abans de la guerra, quan es projectaven de forma intermitent pel·lícules a Can Tarrés, una sala de ball on es feien activitats culturals.

A partir de 1950, el poble va començar a acollir el cinema ambulant, primer gràcies a la família Juncosa de Figueres i més endavant, de Sans, que venia de Girona. Els veïns duien una cadira de balca de casa per seguir els films i, durant la sessió, recollien la voluntat amb una bossa situada a l’extrem d’un pal.

«No hi havia edats ni estaments socials, la Sala de Cinema era un espai per tothom, per això n’ha quedat el record en la memòria col·lectiva», diu Sayeras, que ha recopilat una vintena de testimonis i ha comptat també amb Montse Puigdevall, conservadora del Museu del Cinema, per al pròleg. 

El grup va acabar llogant i més tard adquirint una màquina de projecció, una Jules Debrie de 16 mm, i va arribar a un acord amb Sans, que els proporcionava els films.

La fórmula de gestió, destaca Sayeras, és el que feia «especial» el cinema de Bàscara: «la Comissió era un grup ideal, perquè cadascú tenia una funció concreta, i a més, una sèrie de casualitats van anar enriquint aquelles projeccions»: del capellà del poble, destinat a Vilanant i que tenia opció de seleccionar films al contacte amb la Filmax gràcies a un presoner de guerra que va participar en la construcció del pont de Bàscara i que els va permetre accedir a títols pensats per a ciutats més grans, passant pels intercanvis d’obres amb cinemes dels voltants.

Tot això va permetre la diferenciació del cinema bascarenc i que s’hi projectessin pel·lícules de primera línia, algunes fins i tot abans que arribessin a Girona, com El planeta dels simis o El último cuplé, de Sara Montiel, una artista per qui un dels de la colla fundacional, Vicens Prats, sentia una devoció tan encomanadissa que va fer que alguns espectadors que venien de Camallera es referissin a la sala com a Can Sarita.

Amb tot, una de les projeccions més recordades és l’estrena de Ben-Hur, que es va projectar en una pantalla panoràmica de 49,5 metres quadrats cosida per les dones del poble per poder passar films en CinemaScope, perquè la Sala de Cinema es va anar adaptant a les millores tècniques, per exemple canviant els 16 mm per 35 amb una segona màquina, l’Ossa, que ja no obligava a parar a mitja pel·lícula per canviar el rotllo.

L’any 2002 la Sala de Cinemava ser enderrocada per la remodelació dels equipaments municipals, però la màquina de projeccions encara es conserva, exposada, a l’entrada del nou espai. L’últim film s’hi va projectar va ser Companys, procés a Catalunya, el març de 1984 i l’operador va ser Joaquim Soler, el germà de Pere Soler, que li va prendre el relleu.

Aquell primer operador, l’Alfredo que va dur el Cinema Paradiso a Bàscara, però, encara és viu i l’any passat l’Ajuntament li va fer un reconeixement per haver estat al capdavant de més de tres dècades de projeccions al poble.

Compartir l'article

stats