Resultava en extrem complicat –i per aquest mateix motiu altament estimulant– anticipar quin podria ser el resultat d’aquest experiment batejat com a Concierto esencial, en el qual Jota i Florent, els dos únics membres fundadors de Los Planetas que han resistit a l'embat del temps, s’han associat amb el virtuós pianista David Montañés per atorgar una altra dimensió, en part calidoscòpica, a una selecció del seu cançoner. En un Auditori de Girona que va registrar divendres al vespre una entrada més que notable, els granadins, que a punt de complir tres dècades continuen sent la banda més influent de l’escena indie espanyola, es van presentar amb menys decibels del que és habitual però amb un repertori, que per si sol, ja és tot un tresor.
Una llarga i emotiva interpretació de Los Poetas, amb la qual Montañés ja va donar bona mostra del seu innegable talent com a pianista, va obrir una vetllada que va tenir alts i baixos, amb moments de gran intensitat com el d’una refulgent Islamabad -el tema inspirat en la tonada del Ready Pa Morir, del cantant de trap granadí Yung Beef- que va captivar un públic incondicional. No obstant això, Segundo premio o Alegrías del incendio, dos dels molts himnes generacionals que la banda atresora en el seu ampli repertori, van sonar un pèl descafeïnades en absència del ritme de la bateria d’Eric Jiménez en la seva versió original.
En aquesta particular relectura de cançons, es van endur un notable alt Santos que yo te pinté i Corrientes circulares en el tiempo, a les quals el pianista va aconseguir conferir una atmosfera exquisidament íntima que, al costat de les dues guitarres i la inconfusible veu de Jota, va fer les delícies de l’audiència. Menció especial mereixen les acurades execucions de David y Claudia, Soy un pobre granaíno, Alegrías de Graná i El manantial -adaptació d’un poema homònim de Federico García Lorca-i que van servir per reivindicar les arrels granadines de la banda.
A la part final, també va sonar Se quiere venir, un dels talls que conformen Las canciones del agua, disc publicat el passat mes de gener. Com a bisos, una interessant versió de Échame a mi la culpa d'Albert Hammond, i Amanecer, que va tancar una hora i mitja de recital.
Com a experiment, aquest Concierto esencial és un espectacle emotiu i consistent, però amb un resultat irregular per a una formació que guanya solvència i credencials com a quintet, amb el so i la qualitat que atorguen els seus altres tres membres.
