«He viscut relacions tòxiques, però no sé què és el que les genera»

Què és el que li va agradar més del personatge i de la proposta?

L’ambigüitat. De vegades quan llegeixo un guió tinc claríssim qui és el bo, el dolent, on és el conflicte sobre allò que vol explicar. I, en aquest sentit, Suro em va sorprendre i em va descol·locar, perquè donava la volta constantment als personatges i la idea que un en té. Té a més una cosa que a mi m’agrada molt com a espectadora i és que em facin sentir incòmoda, que em facin plantejar-me coses, dubtar de mi mateixa. I quan ho vaig llegir, vaig sentir tot això, vaig jutjar el personatge masculí, el femení, els vaig odiar, els vaig estimar, els vaig criticar i després em vaig criticar a mi com a espectadora i ciutadana a l’hora de parlar de determinats temes com la consciència de classe, el racisme o la jerarquia de poder.

La pel·lícula planteja una subversió entre els rols femenins i masculins, fins a quin punt trenca l’estereotip que la dona és emocional i l’home racional?

Crec que planteja una cosa molt interessant i és com els rols de poder en les relacions íntimes han canviat alhora que ho ha fet el paper de la dona a la societat. Les etiquetes que ens hem encarregat de posar durant tant de temps als gèneres ja no tenen sentit i han fet tant de mal… i en aquest punt l’home es troba buscant el seu lloc, que és el que li passa al personatge de Suro. Ella és la que mana, ella és la propietària de la finca, i ell s’ha de sentir útil perquè, en el fons, la masculinitat està ferida.

Se sol relacionar-la amb papers de dona forta, sobretot des d’«Antidisturbios», està còmoda amb això?

Suposo que sempre ha passat, un altre cop el tema de les etiquetes. Ara soc «la llesta». Imagina’t, ara a Reina Roja interpreto un personatge que té un coeficient intel·lectual de 242, una absoluta bogeria. El que em permet això és inventar-me el personatge, perquè no conec ningú així, i construir-lo a través de monòlegs interns que són al meu cap per poder reflectir-lo a través dels ulls. Sempre he pensat que les persones molt racionals tenen un munt de paraules a la ment que no li permeten accedir a les seves emocions. A mi tot aquest procés m’entreté moltíssim, però si li soc sincera, m’agradaria interpretar un personatge on no tingués el control, per al qual no hagués de pensar, només deixar-me portar.

A «Suro» hi ha una escena final de catarsi en què el personatge esclata, com va ser rodar-la?

Vaig ser molt feliç rodant-la perquè era com una performance, ningú sabia què faria, ni tan sols jo. El meu personatge és com una olla de pressió que al final esclata i ho fa a través d’un vòmit d’ira, cosa que tampoc no sol relacionar-se amb el caràcter de la dona, i això em va semblar molt potent.

El guió de «Suro» em va descol·locar per com li dona la volta constantment a tots els seus personatges

Creu que la relació entre els protagonistes podria definir-se com a tòxica?

Jo fa anys que intento entendre, o crear, quina és per a mi una definició de tòxic, i encara no ho sé. Jo he viscut relacions tòxiques, però no sé què és el que les genera. Suposo que al final es tracta d’una relació en què es perd el respecte mutu, on hi ha una ferida i un dolor perquè s’han traspassat una sèrie de barreres i tot es desdibuixa, tant tu com aquesta idea d’amor, que es converteix en por. Si li donem validesa a això, efectivament, la parella de Suro seria tòxica, perquè són dues persones que tenen por a perdre allò en què han cregut i que es refugien en el silenci. I no parlar-ne, no comunicar-se amb una parella és la fi.

A més de les relacions de parella, la pel·lícula també aporta una mirada a la immigració completament allunyada del que sol ser habitual al cinema espanyol.

També m’encanta, com la pel·lícula passa d’una cosa a una altra, d’una història íntima a un drama social. Molta gent em diu que tracta del racisme al món rural. No, estimats, tracta del racisme en general, de la mirada racista que tots els blancs privilegiats tenim, tracta dels prejudicis, de com construïm una societat trepitjant els esglaons més desafavorits.

Com es poden combatre els privilegis?

És molt difícil, jo sóc la primera que em jutjo perquè potser compro alguna cosa en alguna gran cadena de roba o en un altre lloc on no estic segura de si exploten els treballadors. Però vivim en una societat que ens porta a un capitalisme atroç, que ens instiga a tenir més coses i més. És necessari recapacitar una mica sobre tot això.

Se sent una actriu privilegiada?

Abans de fer la sèrie Antidisturbios havia pogut triar molt poques vegades els papers que de debò m’interessaven. Jo vinc de família humil i treballava per menjar. Després he tingut la sort de poder triar i he fet obres de teatre increïbles i valents, me n’he anat a França a rodar una sèrie… intento estar connectada i sentir-me realitzada amb la meva professió. En qualsevol cas, molts em pregunten, creus que Antidisturbios t’ha canviat la vida? I jo dic, ni de conya, perquè el que m’ha canviat la vida és tot el que jo he fet, abans, fins arribar-hi.

Subscriu-te per seguir llegint