La casa de les cinc Bernardes

Bernarda Alba no és a casa, però el seu esperit sí. A La casa sin Bernarda Paula Errando ha adaptat el clàssic de Federico García Lorca eliminant la mare repressora i la figura de Porcia, podant el text original però sense afegir-ne de nou i redistribuint algunes de les rèpliques entre les cinc germanes recloses.

El jou de la mare no hi és, però l’opressió continua present a casa: l’autocensura i el què diran són el corcó que no deixa viure les noies i les manté tancades, torturant-se les unes a les altres mentre Pepe el Romano sobrevola aquesta presó imposada pel dol.

La posada en escena i el vestuari també sacsegen l’original. La versió de la companyia Entrance mira aquells estius dels noranta de radiocassets, cadires de plàstic, banyadors de ratlles i mitjons esportius, un ambient de coloraines i música lleugera en què la calor asfixia tant com haver assumit la pressió social.

Sense trair el clàssic

Tot i que la lluminositat de l’escena li treu la severitat, La casa sin Bernarda no traeix el clàssic, li manté la força. Ho fa gràcies a les actrius que interpreten unes germanes que són alhora companyes de cel·la i enemigues, que juguen a les pel·lícules per entretenir el captiveri i es burxen i s’espien alhora. La gelosia de Martirio (Alba Saez), la superioritat temperada d’Angustias (Júlia Barceló) i la rebel·lia d’Adela (Paula Jornet) són els puntals de la peça, que troba el contrapunt perfecte en Amelia i Magdalena (Mariona Ibáñez i Judit Cortina), jugadores neutrals que miren de posar pau al galliner.

Aquest Lorca de colors pop i sororitat a mitges que dilluns va passar per Temporada Alta és fantàstic. Bernarda Alba no és a casa, però pot estar orgullosa del llegat que hi ha deixat, perquè en el fons, totes ho són una mica.

Subscriu-te per seguir llegint