Enviat especial a un país anomenat Gabriel García Márquez

Anava amb una d’aquelles jaquetes jaspiades que feia servir per espantar les càmeres, ja que els encenalls saltejats que adornaven la tela quedaven després fatal a les fotografies, de manera que es podia quedar tranquil: a l’avió que el portava aquella nit a Estocolm no li farien retrats, i menys de cos sencer. Així que estava, somnolent, llegint un diari petit, ja que li cabia en una mà, amb la seva dona, que mirava sense ferotgia, però amb prevenció, el periodista que s’acostava amb la mà oberta per saludar qui dies més tard anarebria el premi Nobel de Literatura. Ell era un dels premiats més joves (55 anys) que es reclinarien davant de sa majestat Carlos Gustavo quan li lliurés la certificació que la seva obra, i sobretot Cent anys de solitud, havia estat acceptada i premiada pel jurat literari més exigent del món.

Aquest periodista que se li acostava amb la mà oberta era qui ara signa aquesta crònica commemorativa, que s’havia embarcat com a enviat especial a Estocolm pel diari El País, en què des de feia anys col·laborava l’escriptor més important de la llengua espanyola d’aquell moment i fins sempre, almenys al segle XX i el que portem del segle XXI.

Amb aquesta mateixa jaqueta jaspiada vindria més tard al diari, a assabentar-se amb els seus directius sobre el que calia fer per muntar ell mateix un diari. S’anomenaria Uno, i a ell, que era amant de jugar el que és just amb les paraules, li va donar per imitar-se a si mateix com a possible comprador del seu propi diari, fent que anava a un quiosc dient «me’n dóna Uno, si us plau». Seria, assegurava llavors, la primera vegada que un diari es deia com un número.

Amb aquest record, doncs, el periodista li estenia la mà. Els nervis que van precedir aquesta encaixada van jugar una mala passada, ja que com em succeïa amb el seu col·lega, abans amic i en aquell moment éssers irreconciliables, Mario Vargas Llosa, o amb el seu encara més distant col·lega cubà Guillermo Cabrera Infante, a tots els canviava el nom en el moment més inoportú. Va somriure, doncs, quan en avançar tots dos la mà, jo li vaig dir: «Com estàs, Guillem?». Ell anava sol, amb Mercedes, la seva dona des de joves, la que li va regalar paciència perquè ell escrivís, en plena pobresa, la seva obra mestra, i tots dos feien el mateix trajecte per trobar-se a la capital sueca amb un exèrcit de veus i de cares i camins colombians que convertirien Estocolm en la festa acolorida, i musical, més gran i alegre de tota la història de la literatura colombiana.

Ell participaria, amb Mercedes, en aquesta festa, és clar, encara que si el veies de prop, el tractessis o no, no semblava de sobte un parrandero de Cartagena d’Índies o de Barranquilla, sinó un noi que fins i tot de vell s’aturava més a les seves pròpies preocupacions que en les incitacions a la gresca i al ball.

En aquell moment, assegut de costat, amb el diari a la mà, donant l’altra al periodista que el saludava amb el nom equivocat, era un home només viatjant, ocupat més en allò que pensava que en les circumstàncies a què obligava un trajecte que acabaria amb el seu cap coronat pel premi literari més important del món.

Van passar els anys i vaig tornar a veure aquest aspecte moltes vegades. Un home abstret, per exemple, quan entrava el president Bill Clinton, el 2005, a sumar-se a l’homenatge que a Cartagena li farien els representants de les acadèmies de la Llengua Espanyola. Ell estava escoltant discursos en honor seu, es mantenia callat com si res no hagués començat, o com si res estigués succeint. La gent que parlava va suspendre el discurs que hi hagués, i una salva d’aplaudiments va rebre el president nord-americà, encara que el mateix Gabo es va quedar amb les mans tan quietes com la mirada d’un colombià que passava per allà. Ja llavors Gabriel García Márquez era una altra vegada Gabito, com el nen d’Aracataca que escoltava explicar contes al seu avi, absent del món, com en aquell instant en què tots elogiaven algú que es deia com ell, que estava assegut i era ell, encara que amb la seva manera de ser ell semblés un absent prop de la seva terra natal, l’home més important de la sala, on era i no era alhora, perquè la desmemòria s’obria pas amb la seva llum despietada.

Tenia maneres de superar l’estranyesa de l’altre quan no recordava noms propis, ja que ell mateix deia coses apreses per despistar qui es trobés i que fos el seu amic d’un altre temps i que ara la manca de memòria el convertia per a ell en un desconegut. Tenia manera de diluir-ho tot en una salutació potent i saludable, la mateixa per a tots, «com dius que et va», i se n’anava. En el cas de la salutació col·lectiva a Clinton s’hi va sumar per fi, perquè devia veure que allò anava també amb ell. Aquell migdia de salutacions mundials vaig deixar el congrés i les celebracions i me’n vaig anar a Aracataca, on va néixer Gabo, vaig entrar al polsós espai de la seva primera casa, vaig veure en un racó prop del pati dels grans arbres l’empremta del seu bressol de fill del telegrafista, i en sortir em vaig trobar amb una altra zona de la màgia de què venia la seva escriptura. Estava a la porta de la vella casa, estirat en una butaca com les que feia servir Kennedy per balancejar-se, Nelson Noches, que havia estat el seu amic i que vivia la memòria dels primers anys junts per aquelles targetes seques. Jo acabava d’estar amb Gabo a Cartagena, vaig dir a Nelson, i li vaig preguntar quan havia estat la darrera vegada que havia vist el seu amic. «Gabo va ser ahir a la nit aquí, jugant als escacs», va mantenir.

Aquesta naturalitat, que és també la que es percep a Cent anys de solitud, per fer una veritat de les mentides o dels somnis, és a l’escriptura de Gabriel García Márquez, en la seva malenconia com de noi que no acabava de créixer, el cos del qual, el bigoti del qual, la mirada del qual, semblava buscar, fins i tot en els moments més solemnes de la seva vida, el rastre d’on venia. Aquells dies d’Estocolm hi va haver com tres Gabos, el familiar, el del barri, el periodista, acompanyant l’escriptor que finalment va pujar a l’escenari que el coronaria amb un premi saludat al món com si fos per a tots els escriptors de la llengua espanyola (això deia el seu amic Carlos Fuentes), quan en realitat era per a un noi d’Aracataca que havia crescut intentant capturar el passat amb els contes, entre els quals el principal va ser el Cent anys de solitud més gran.

Molts anys després aquell Gabo de les jaquetes jaspiades va anar per última vegada a Barcelona, a visitar amb Mercedes la seva altra mare catalana, Carmen Balcells. Aquells símptomes del 2005, quan veia i no veia Bill Clinton, ja s’havien escampat per la memòria, i evitava parlar, preguntar amb el seu deix barranquiller («vine aquí, tu que saps, digues-me…»), així que formava boles de qualsevol cosa amb el pa sobrant, seguia anant a activitats (com la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara) i a comanda de Mercedes, i pel seu desig, també anava a parrandes a Cartagena de Indias. Una d’aquelles nits es va asseure al costat d’Almudena Grandes; mentre els músics es distreien a la cantina ell li va preguntar a l’autora madrilenya: «Vine aquí, ¿ja estan cantant?».

Aleshores, gener de 2010, acabava de morir el seu amic Tomás Eloy Martínez. A casa de Gabo i Mercedes buscàvem com localitzar el fill del gran escriptor, amic de tots, i en aquestes va arribar Gabriel García Márquez oferint-se a ajudar en qualsevol cosa. Mercedes li va encarregar que demanés gel pel telèfon d’enormes números que hi havia a la sala. «Ja he fet l’encàrrec», va dir després a la seva dona. Dirigint-se a mi, va preguntar sobre qui parlàvem tan compungits. «Del teu amic Tomás Eloy Martínez». Ell va pensar una estona i finalment va dir en veu alta una cosa que també va dir altres vegades en circumstàncies semblants: «Era el millor de tots nosaltres».

En aquella festa d’Estocolm, fa 40 anys, vestit de liqui liqui, coronat com el millor escriptor del món, va dir per acabar un discurs que la història ha guardat amb honors: «A cada línia que escric tracto sempre, amb més o menys fortuna, d’invocar els esperits esquius de la poesia, i intento deixar en cada paraula el testimoni de la meva devoció per les seves virtuts d’endevinació, i per la seva victòria permanent contra els sords poders de la mort».

L’imagino a Barcelona, fent del pa una paraula, les mans gruixudes assotades per la presència implacable del temps que, en qüestió d’un dia o altre, també es dirà mort.

Subscriu-te per seguir llegint