«L’escriptura s’ha abaratit, ara només es pensa en l’èxit»

Quan vostè rep un guardó com el Nacional de Literatura, quins records li venen al cap?

Recordo el meu pare. Però això és una cosa recurrent. En determinats moments acostumo a dir: si el meu pare em veiés, si el meu pare en sabés... estaria orgullós de mi. Perquè... doncs... jo mai no podia donar-li la satisfacció de veure que tenia un fill que servia per a alguna cosa. Tampoc és que em vingui això tota l’estona. Em convida a fer algun comentari sentimental i jo li responc, però on realment sento alguna cosa és escrivint. Respecte al premi, després d’alegrar-te’n penses: per què no li han donat a tal o tal, que probablement el mereixia més? Però un premi no és una cosa que m’afecti especialment. La meva dona li pot dir, perquè ella hi era quan em van trucar: ella es va posar més eufòrica i contenta que jo. Jo no vaig dir res. I… no sé com explicar-ho.

I llavors, què és l’alegria literària per a vostè?

Hi ha una alegria a l’hora d’escriure i una alegria a l’hora dels reconeixements. Quan realment em vaig començar a sentir content va ser quan vaig començar a rebre missatges de gent a qui estimo. Llavors em vaig adonar que soc estimat i això és una cosa que a mi em reconforta molt i m’enorgulleix. Però, realment, la gran alegria és escriure. Aquesta matinada, per exemple, he estat escrivint i he vist que alguna cosa m’ha sortit bé i... és un sentiment d’alegria!... És com alguna cosa interior que t’omple, una llum que resplendeix allà quan estàs sol, treballant. I quan reps un premi i els que t’estimen també hi participen, doncs... és una gran alegria.

En aquesta alegria d’escriure, quines han estat les muntanyes que més li ha tocat pujar i amb més alegria ha coronat?

Doncs recordo amb molta passió el moment en què vaig aconseguir trobar el to de la meva primera novel·la. Portava tres o quatre anys escrivint-la i, per primera vegada, em vaig sentir escriptor. Vaig començar a escriure amb quinze anys, però aleshores no em sentia realment bo. Quan ja en tenia 37 o 38 , de sobte Jocs de l’edat tardana va començar a fluir i els personatges ja eren massissos. Després... no estic gaire content amb les altres dues novel·les que van seguir, però no sé si això ve a tomb.

Després de Jocs de l’edat tardana, el referent dels crítics de llavors, Rafael Conte, va preguntar: «Qui és Luis Landero?». Qui ha estat Luis Landero?

Tinc la sensació que no he canviat gaire, que continuo essent el de sempre, excepte la infantesa, tot i que part del nen que vaig ser viu també amb mi. Vaig començar a escriure ben aviat i ho continuo fent amb el mateix ímpetu, convicció i incertesa de llavors, per això mantinc aquesta sensació, fins i tot el tram central de la meva vida ha estat la literatura: li ha donat coherència, l’ha definit. Deu ser una sensació fictícia, perquè al cap i a la fi tot el que escric és per intentar respondre aquesta pregunta que m’ha fet. Ja he escrit prou llibres i més que podria escriure i no acabaria mai d’indagar sobre què o com ha estat la meva vida, tot aquest món interior que mai aconseguim conèixer i menys encara concloure.

La pregunta de Conte va suposar la seva entrada aprovada al món de la literatura. Com va sentir en aquell moment que era escriptor?

Va ser el 29 d’octubre del 1989. Jo anava a un casament, vaig veure la crítica i la vaig anar llegint amb tanta devoció que gairebé m’atropella un cotxe i acaba amb la meva carrera literària, va haver de clavar una frenada tremenda per no atropellar-me, estava molt emocionat [riu]. Un cop Beatriz de Moura em va haver dit que publicaria la meva novel·la, va ser un dels dies més feliços de la meva vida: només aspirava a vendre’n almenys mil exemplars perquè no perdessin diners, perquè en van editar tres mil. I després que hi hagués algunes bones crítiques que reforcessin la meva vocació d’escriptor. Quan Conte va escriure aquesta crítica només ell sabia que jo escrivia i vagament algun amic, perquè no havia donat a llegir res a ningú, de manera que aquesta pregunta de Rafael va ser molt pertinent: Luis Landero era un professor d’institut que feia tota la seva vida envoltat i devorat per la passió de la literatura.

Després va pujar una muntanya molt important, Pluja fina. Era conscient que estava fent una cosa que tindria la repercussió que va tenir?

No, no en vaig ser conscient. Però abans d’aquest llibre hi va haver El balcó a l’hivern, que no m’esperava la repercussió que va tenir. Em va sortir fàcil i... com si allà hi hagués una mena de ruptura amb allò que havia fet anteriorment, em vaig espolsar els fantasmes d’una manera directa i senzilla. Potser em vaig treure el pudor o jo què sé. I després, amb Pluja fina... no, jo no sabia que seria un llibre d’èxit. Va ser vostè el primer a dir-m’ho, al Cafè Comercial, recorda? M’ho va dir i em vaig sentir molt satisfet, la veritat. És un llibre que vaig escriure amb les tripes i em va sortir fàcil i no vaig pensar, gens ni mica, en la repercussió que tindria. Em va passar el mateix amb L’hort d’Emerson. O sigui: com que no hi va haver un gran esforç, pensava que no hi havia mèrit. Però ja veus el que va passar [riu].

Escriure l’ha ensenyat a escriure?

Sí. S’aprèn a escriure escrivint. Però es passa per diferents èpoques, segons les edats, segons les experiències. Escriure és com una llanterna a la nit que et va marcant el camí i et va ensenyant noves coses de tu mateix. Noves maneres de dir, nous temes. Vas explorant. A vegades et desvies per camins secundaris, però després tornes al camí principal. O sigui: l’escriptura és la que em va guiant pel camí.

Com ha anat variant per a vostè la figura de l’escriptor a Espanya?

Els anys 80 i 90 van ser l’última oportunitat perquè els escriptors fossin reconeguts en aquest país. Més endavant ja va venir internet i altres coses i l’escriptor ja va passar a ser una figura secundària. Però fins aleshores el prestigi de l’escriptor, com el de Julio Llamazares, Antoni Muñoz Molina i Javier Marías, l’havia donat la societat i els diaris i els polítics i els filòsofs. Un escriptor era algú de prestigi que aportava alguna cosa a la societat i així era reconegut. Els que vingueren després... van quedar al marge d’aquest prestigi que se’ns concedia.

Quines conseqüències ha tingut això per a l’ecosistema cultural?

Bé, és un símptoma que la cultura ha estat colonitzada pels intrusos de l’entreteniment. I avui les xarxes socials han ocupat gran part de l’espai que tenia la cultura.

I quina conseqüència ha tingut en l’escriptura?

Que l’escriptura s’ha abaratit. La gent dirà: però és que Carver o Txékhov sempre escrivien molt bé. Però és que ells eren amos d’una poderosíssima manera d’escriure i... van viure en una altra època. Avui l’escriptura s’ha abaratit: l’escriptor, dins del seu món intern, ja no pensa en la literatura, en l’escriptura, en aquest somni. Ara només es pensa en la immediatesa i l’èxit: s’ha de fer alguna cosa ràpida, deixar-se portar per les modes i vendre. Si la moda és la novel·la històrica, doncs fem novel·la històrica. Llavors, falta l’orgull de ser escriptor i dir: jo escric el que considero i si em llegeixen bé, si no... ja ho faran. Falta això. Ara hi ha massa escriptors que escriuen per al mercat i escriuen en el llenguatge que demana el mercat. I, en part, és un estil dictat per les xarxes socials: frases curtes, temes senzills, digeribles, no complexos... Diga’m una novel·la complexa recent! Sembla que no n’hi ha. Els autors consagrats sí, sí que fan coses més elaborades. Els nous... sembla que només volen adaptar-se al mercat. I això és un torpede cap a l’essència de l’escriptura.

Avui, a molts escriptors reconeguts se’ls tempta amb premis comercials. Vostè ha rebut només premis institucionals i continua a la seva editorial. A què obeeix la fidelitat a Tusquets?

Tusquets és casa meva, allà m’ho resolen tot i jo he agradat. A mi em posaria la vida cap per avall haver de canviar d’editorial i parlar amb més gent i... no, no. Jo no discuteixo per diners, el que Tusquets m’ha ofert m’ha semblat bé i ja està. Bé, l’última vegada vaig demanar 10.000 euros més i em va costar una mica convèncer-los, però hi van accedir. Però és la primera vegada que he demanat una mica més. A mi qui m’interessa és la meva soledat, la meva tranquil·litat i que em deixin en pau per escriure. Això és tot el que vull. I que l’editorial s’ocupi de la resta.