Albert Serra, rei del cinema.... francès

Si les llistes del millor de l’any serveixen per mesurar l’impacte que han tingut les produccions culturals més enllà del rendiment comercial, caldrà convenir que cap cineasta espanyol va resultar el 2022 tan rellevant com Albert Serra. A més de guanyar el premi Louis Delluc al millor film francès del curs, Pacifiction, el darrer treball del director de Banyoles, ha liderat les classificacions de les millors pel·lícules de l’any realitzades per capçaleres tan respectables com Le Monde, Libération, Cahiers de Cinéma o Les Inrockuptibles. Una fita que a Serra no l’ha sorprès ni de bon tros. «Són publicacions que tenen força criteri, encara que de vegades aquests mateixos mitjans seleccionen pel·lícules que jo no comparteixo en absolut que siguin rellevants. Però, vaja, sempre és millor sortir en aquestes llistes que no pas no sortir. I és probable que Pacifiction sigui la millor pel·lícula de l’any. Almenys, de manera que modestament jo conec, és indiscutible que és una de les més interessants».

Albert Serra va participar dilluns en el cicle de xerrades amb creadors de diferents àmbits que, sota el títol de Vine a escoltar el futur, organitza el Palau Robert. La proposta es plantejava com un «diàleg» (aquí hi havia la periodista Elisenda Roca per conduir l’acte i donar-li rèplica al protagonista), però el director va deixar ben clar que ell procura no participar mai en debats o taules rodones on hi hagi «algú més parlant». «Veure gent que discuteix és molt avorrit, no se n’aprèn res –va apuntar–. Aquestes trobades de gent amb punts de vista diferents no m’interessen, perquè ja sé que caurà en una dinàmica de conflicte que no suma. Al contrari, resta». De manera que Serra va utilitzar les preguntes de Roca per deixar anar un monòleg entre lúcid i provocador en què, entre altres coses, va repassar algunes de les claus de Pacifiction, aquesta pel·lícula reverenciada per la crítica (especialment, a França) que el proper 22 de gener opta a 11 premis Gaudí i que ha estat, no obstant, olímpicament menyspreada a les candidatures dels Goya.

Fora de control

«Un element important per entendre què faig és que el significat de les meves pel·lícules està totalment fora de control. Jo no controlo res». Pacifiction està ambientada a la Polinèsia i, d’una manera una mica cantonada, aborda la por de les autoritats i la població local que França repeteixi els assajos nuclears que va dur a terme en aquest remot confí del Pacífic entre el 1966 i el 1996. «Doncs bé, jo no sé res sobre la Polinèsia i no tinc res a opinar sobre els assajos nuclears ni sobre el colonialisme –va assegurar Serra–. Què he d’explicar jo de la Polinèsia? Què són víctimes del colonialisme francès i que els van fer un test nuclear? Això ho sap fins i tot un nen de tres anys, així que insistir més no té cap sentit».

De manera que això de Polinèsia i la por nuclear és només un pretext argumental per col·locar uns personatges en uns escenaris i captar la manera com es van adaptant a les diverses situacions. «Això és el que m’interessa: veure com la gent transforma, a través de les reaccions, el tema que estàs tractant. Quan filmes les persones, aquestes adquireixen moltes més arestes; es tornen més desagradables –vanidosos, egoistes, pudorosos…- i això els fa molt més interessants».

Aquesta metodologia val tant per als actors professionals com per als que no ho són. «Per mi no hi ha cap diferència entre els uns i els altres». Per imposició dels productors, segons es va encarregar de precisar Serra, el repartiment de Pacifiction està encapçalat per una estrella del cinema francès, Benoît Magimel, per a qui el director només té bones paraules. O gairebé. «En el cas de Magimel tot depenia de si podia portar el seu assistent o no. A mi no m’agradava que vingués l’assistent, perquè la meva manera de treballar té a veure amb la idea d’abandonar els actors al mig del rodatge i fer que entrin a una zona de vulnerabilitat extrema. Així que m’interessava que estigués una mica aïllat. És clar que això comportava un risc que finalment es va fer realitat: cada dia, l’home arribava al rodatge dues o tres hores tard».

Abans de començar a filmar, va aclarir, la seva relació amb Magimel es va limitar a un sopar i dues brevíssimes converses de cinc i deu minuts. «Per mi l’important era veure’l enfrontat a la tensió del rodatge. Els actors, per professionals que siguin, són gent insegura, i més amb un director com jo, que planteja rodatges poc convencionals. Aquí apareixen la vanitat, la gelosia respecte a altres actors... No us podeu imaginar fins a quin punt els actors senten gelosia dels altres actors, és una mica fratricida. Tots volen estar sols al pla”».

Un cinema irrellevant

El cineasta de Banyoles va assenyalar que el marge de llibertat amb què treballa només és possible en el context d’un cinema finançat amb diners públics que no depengui del rendiment de les pel·lícules a la taquilla. I, sense moure un múscul, va vaticinar que el cinema comercial facturat als Estats Units a partir dels anys 70 serà jutjat per la història com a artísticament irrellevant i «completament nul».

«És molt possible que d’aquí 200 anys ningú no recordi cap director americà posterior als anys 70. Precisament per aquest tema, perquè han de finançar totes les pel·lícules amb diners privats. És com si tu haguessis dit a Proust que havia de vendre no sé quants exemplars. Tots els grans escriptors de la història, o la gran majoria, van ser uns fracassats».

Pacifiction a part, Serra va parlar també sobre la seva fascinació per Karl Lagerfeld (quan el diari Libération li va demanar recentment que seleccionés l’aportació cultural més rellevant del 2022, ell va triar dos llibres sobre el dissenyador de moda alemany) i va anunciar que en té prou avançat un documental, el primer de la seva carrera, centrat en «el dolor dels toreros».

«Serà una aproximació a la part espiritual de la feina de dos toreros molt populars. A ells els interessa perquè creuen que el projecte redundarà al bé de la tauromàquia, que és una cosa que els importa molt i que a mi m’és indiferent», va afegir.

Subscriu-te per seguir llegint