La gent de la serra

Arnau Prat

Hi ha una cançó popular del segle XIX que parla de la gent d’una petita serra de la parròquia de Gaserans de Sant Feliu de Buixalleu. La cantaven a les tavernes de Breda i també les colles que treballaven pels boscos i camps de la vora, fins ben entrat el segle XX. S’anomena La cançó de la Serra de Bosc d’Amunt. És aquesta una serra que venint de Breda pel carrer de Sant Sebastià s’alça un cop passada la riera del Repiaix, és boscada, ombrívola, bruta ara de matolls i arbustos, solitària, amb obagues i camins de carro. Entre els arbres i les mates, de tant en tant, es poden entreveure parets gairebé aterrades de cases de pagès abandonades. En el temps de la cançó, en aquestes cases que poblaven la serra hi vivia gent bosquetana, sense bestiar ni feixes, i que passaven pels mateixos camins d’avui fets a base de corriols i viaranys.

Tants corriols i tantes cases emboscades no fan estrany que la Serra de Bosc d’Amunt fos escenari de bandolers i batalles durant la tercera Guerra Carlina. El general Savalls, el dia de Sant Jordi de 1875, s’hi feu fort després de saber que una columna de governamentals es dirigia a Breda, on eren assentats els seus tres batallons. També a finals de juliol del mateix any, uns set mil carlins van prendre posicions a la serra perquè des de La Batllòria s’acostava una tropa d’isabelins dirigida pel general Weyler. De la mateixa serra en va sortir aquells anys el grup de lladres i bandolers d’en Matarectors. Era aquest en Miquel Sura, de Can Mates. La llegenda diu que amb la seva germana varen matar el pare, que de jove havia estudiat per rector.

La cançó d’aquesta serra i d’aquesta gent bosquetana la varen salvaguardar de l’oblit en Ton Alsina de Can Vinyó i en Vicenç Buhils de Cal Mestre, quan el primer li va dictar al segon la lletra cap a l’any 1950. La cançó explica amb qui ballaven els joves de la serra a la plaça de Cal Llop de Bosc d’Amunt vora l’any 1880. Hi surten la noia Miloca, la pobra Tal·lara, en Biel Moliner, el noi Brugueró, en Casiques, la Trempada Xica, les noies d’en Toni i els nois d’en Vinyó. I molts d’altres. Segons sembla, els ollers de Breda preguntaven als pagesos de Gaserans quan baixaven com havien anat els aparellaments al ball i els bredencs ho apuntaven i en feien rodolins.

Tot això ho sé gràcies al meu avi, que era de Can Vinyó i net de l’Antoni Alsina, a en Vicenç Buhils i a en Jaume Fugarolas, qui publicà el llibre on, juntament amb molta memòria de cases i noms, apareix també escrita la lletra de La cançó de la Serra de Bosc d’Amunt. El llibre es diu Gaserans, anys 50: tal com érem. Vida, treball i tradicions d’un poble de pagès.

Abans de saber res de totes aquestes històries, quan amb la família celebràvem dinars davant de l’era de Can Toni, propietat del meu avi, i davallàvem fins a Can Vinyó i tornàvem per altres camins passant per Cal Formiguer, em veia fent de bandoler i imaginant emboscades i intercanvis de trets entre matolls i arbustos. De petit ja flairava el romanticisme de llegenda i pagès que encara perdura en aquest racó perdut i estimat per mi de Gaserans.