«L’editorial dels López Murray és un patrimoni per estar orgullosos»

Joan Manuel Soldevilla contempla admirat la magnífica edició de L’editorial perduda de Figueres, un llibre que amaga la intensa i apassionant investigació que ha fet sobre la història oblidada de «l’editorial empordanesa més important del segle XX». Narrada amb un estil que flueix, trenca el silenci sobre una part de la història figuerenca.

Què era la Sociedad Española de Tratados Religiosos y Libros? 

Una gran innovació. A finals del segle XIX existien els impressors, però no les editorials com un projecte comercial amb una direcció, una política, una estratègia de màrqueting i unes col·leccions. Aquesta era una branca més de la missió apostòlica de la família López Murray. Ells volen evangelitzar Figueres, la comarca, Catalunya, Espanya, Hispanoamèrica i Filipines, que tothom es converteixi a l’anglicanisme i ho fan a través de tasques mèdiques, culturals i amb l’editorial. Editen fullets i butlletins, però també textos religiosos. Per una banda, Bíblies i Nous Testaments, inunden el país i Hispanoamèrica amb elles. Això és important perquè al segle XIX les Bíblies catòliques estaven en llatí. També editen llibres de contingut més aviat pedagògic destinats a les escoles i llibres de lectura. En fan tirades espectaculars. D’algunes Bíblies, fins a cinquanta mil exemplars.

Tot plegat sorprenent.

De fet, ells el que tenen és un centre de distribució de llibres. Ells van inventar Amazon, diríem. Aquí tenen la base, al carrer Sant Pau (aleshores Cervantes), reben les comandes i distribueixen per correu. És un lloc, com diuen els seus anuncis, a prop de Londres, i que funciona.

Però, per què Figueres?

És molt atractiu per la proximitat amb la frontera. Des d’aquí poden distribuir Bíblies al sud de França. També és un lloc molt ben comunicat amb una via fèrria que els connecta amb Europa, Barcelona i Espanya. I és territori republicà, liberal, on hi ha molts lliure pensadors i maçons, com ells. Aquí troben un lloc, almenys en un primer moment, on encaixen i tenen suport. Els republicans espanyols els veuen amb bons ulls perquè tots tenen un enemic comú: l’església, vinculada al poder, reaccionària i tradicionalista.

Així s’integren bé.

Sí, i participen molt de la vida social i educativa, munten una escola que té èxit els primers anys. Dos d’ells seran regidors de l’Ajuntament de Figueres. S’integren a les lògies maçòniques. Compren propietats: el que serà la clínica Santa Creu i tot el terreny que l’envolta, l’edifici de la Clerch i Nicolau, el palau abacial de Vilabertran. Són molt rics i això va provocar que fossin independents de l’església reformada episcopal espanyola, és a dir, els anglicans espanyols. Van al marge i no se sotmeten al bisbe d’Espanya, sinó al de Canterbury. 

Això va ser determinant en l’oblit posterior que van patir.

La guerra i el franquisme va esborrant el seu pas. No van triomfar. No tenien una gran comunitat i no estaven vinculats a l’església episcopal reformada espanyola. Per tant, es moren i desapareixen. 

En resten només les làpides al cementiri.

Han estat respectades, sí. Amb bon criteri, quan es va fer la reforma, es va preservar aquest racó anglicà, que és el que queda juntament amb els edificis. No han quedat en la memòria col·lectiva.

Quina paradoxa perquè eren mestres, editors, pedagogs, polítics, persones molt formades. I entre elles emergeix la figura d’Emily Murray. La compara amb el personatge de Rose Sayer a La Reina de África.

Cert, una dona singular, d’una sòlida formació, escriptora. Va formar-se a les millors escoles d’Europa, filla d’un coronel de l’exèrcit anglès de l’alta societat i va impulsar escoles per a dones i mares, perquè aprenguessin un ofici. El seu fill, Luis López Murray, va estudiar a l’institut Muntaner i després Teologia a Glasgow, i Medicina a Londres. I després torna aquí, munta un gabinet de raigs X, un laboratori espectacular, a la Fundació Clerch i Nicolau, dels millors que hi havia a la península. Són tots persones molt formades a Anglaterra, que dominen l’anglès i s’impliquen. Són missioners, profundament religiosos, cosa que ara ens estranya, perquè associem la religiositat amb el tarannà conservador. Ells són molt religiosos, però liberals i innovadors, cosa que provoca tant simpaties com enemistats: són maçons, protestants i republicans, tot i que republicans radicalment anticatalanistes.

Gràcies a ells, però, es parla de Figueres a tot el món.

La premsa americana, anglesa i australiana parla de la comunitat anglicana de Figueres i es destaca la tasca editorial que hi duien a terme. Se’ls considera uns valents, ja que hi havia tota la llegenda negra d’Espanya. Segur que l’escenari no era tan terrible com imaginaven, però des del món anglosaxó es veia el que feien amb admiració.

Ha estat una recerca difícil, perquè molt material s’ha perdut.

Sí, tot i haver editat milions d’exemplars increïblement es conserva molt poc. Ni dels fullets i butlletins de paper de baixa qualitat que destinaven al postulat, per mostrar la validesa de la seva doctrina i l’error del catolicisme, ni del diari que editaven, El Heraldo, del qual potser se’n conserva un vint per cent. Era un diari d’informació d’actualitat protestant, amb seccions sobre el que es feia a Figueres. Així que seria molt interessant recuperar-lo.

El procés d’elaboració del llibre també ha generat complicitats.

Sí, tant Jesús Novillo, com a dissenyador, com Camil·la Massot, amb la revisió del text, han fet una feina magnífica. A més, li afegim el facsímil de las Fabulas d’Esopo que s’ha reeditat i que ajuda a veure com era allò que editaven i que no s’ha conservat. És el complement indispensable per saber què era l’editorial, un patrimoni de la ciutat a reivindicar i estar orgullosos.

Subscriu-te per seguir llegint