Tot i que va provar al llarg de la seva filmografia diferents gèneres, cultures i maneres de fer cinema, l’obra cinematogràfica d’Agustí Villaronga, mort als 69 anys, quedarà a la retina de l’espectador per la coherència de les seves històries opressives, tant cruels i malaltisses com poètiques, realitzades amb un estil molt personal del que poques vegades es va allunyar. Seleccionem cinc fites en la trajectòria d’un autor impecable.

Una escena de Pa negre.

Tras el cristal (1986)

Un Villaronga quirúrgic mostra la relació de fascinació/repulsa entre un antic torturador nazi i pederasta, ara reclòs en un pulmó d’acer, i el noi que en té cura. D’atmosfera claustrofòbica i tensió insuportable, la pel·lícula s’inspira en la fascinació del mal representada pel militar francès del segle XV Gilles de Rais, condemnat per pràctiques ocultistes, abusos sexuals i assassinat.

El niño de la luna (1989)

Una proposta ambiciosa, poètica, aventurera i fantasiosa que no va trobar ressò entre el públic. El fill de la lluna del títol és el nen blanc, europeu, que coneix la història d’una tribu negra que espera amb afany l’arribada del seu Déu, encarnat precisament en un nen blanc. Protagonitzada per Maribel Martín, Lucía Bosé, Günter Meisner –el nazi del film anterior– i Lisa Gerrard, cantant de Dead Can Dance.

El mar (2000)

Dos nens contemplen els estralls de la guerra quan la contesa civil arriba a Mallorca. Una dècada després es troben en un sanatori per a tuberculosos. La religió, l’admiració mútua i l’atracció física es barregen en aquesta nova incursió en un cinema de càmera opressiu. Un dels guionistes és Antoni Aloy, per a qui Villaronga va fer una breu aparició al seu film El celo.

Pa negre (2010)

De nou, com a El mar –i a la posterior Incerta glòria–, els efectes de la Guerra Civil Espanyola. Aquí són els temps de la dura postguerra, però Pa negre no és un film més sobre la contesa. Basada en la novel·la d’Emili Teixidor, posa a prova la consciència d’un nen en un ambient rural fred poblat de cadàvers, sospites i mentides. Les idees visuals de Villaronga manen sobre el text.

El ventre del mar (2021)

Protagonitzada pel seu actor més habitual, Roger Casamajor, a qui Villaronga va fer debutar El mar, El ventre del mar reconstrueix, en blanc i negre i una particular escenografia, el naufragi d’una embarcació francesa el 1816 que donaria peu al quadre El rai de la medusa, alhora que reflexiona sobre els naufragis recents de les pasteres amb immigrants. Realitat, representació i al·legoria.