«Tothom s’ofèn, abans es parlava de tot més obertament»

Fa cas a les corades, al que li diu el cor? 

Sempre ho he fet, i he descobert que val la pena.

No és millor fer cas al cervell?

També penso les coses, la part racional no es pot deixar de banda. Però sempre m’ha fet més por no provar les coses que provar-les i que no surtin bé. Em deixo portar pel cor, però per si de cas, també ho rumio.

No està de tornada de res?

Amb en Joanjo portem molts anys a la música, la nostra passió, i no ens sentim de tornada de res. Encara volem fer molt i aprendre molt. La música és tan infinita que sempre pots aprendre. Sóc un etern aprenent.

Per què tanta gent està de tornada de tot? 

És veritat, sembla que tothom estigui de tornada de tot. No li sabria dir per què, potser és una forma de vendre la moto a les xarxes socials, de vacil·lar. Jo sóc més de menjar a poc a poc i pair bé.

Una vida trankiller, és un dels temes. A voltes es lleva amb ganes de matar algú?

Potser no tant com per matar, però gairebé. És la gran contradicció: volem una vida tranquil·la, però després també necessitem acció. No hauria de ser complicat trobar aquest equilibri, però ho és.

Corada, en castellà, és una vaca rostida. Els vegans s’enfadaran.

Ja podria ser, avui tothom s’ofèn. Ho han magnificat les xarxes socials, abans es podia parlar de tot més obertament, avui s’ha d’anar molt amb compte. Ep, i em sembla molt bé que hi hagi vegans.

Així, avui el músic ha d’anar amb compte amb el que canta?

L’últim que vol un músic és ofendre. Però actualment mai saps si algú no es considerarà ofès. Em va passar una cosa curiosa, quan vivia a Lanzarote i tocava en el bar que tenia allà.

Expliqui, expliqui. 

Cantava Money for nothing, de Dire Straits, i vaig canviar una paraula que significa més o menys marica, per no ofendre ningú. Doncs bé, un client em va dir que s’havia molestat pel canvi, que ell era homosexual i li semblava una parida que canviés la lletra de la cançó. «Has de cantar la lletra tal com és», em va dir.

Ara s’estan revisant lletres de cançons antigues...

A vegades són crítiques fundades, hi ha lletres que no han resistit bé el pas del temps, la societat ha millorat. Però se n’ha abusat. En això també hi tenen a veure les xarxes socials, per això no en tinc, a les xarxes tothom és molt ben parit, i després a la vida real, sovint no són així. No són gaire sanes, les xarxes socials.

Portant tants anys al món de la música, ha vist passar molta droga i molt de sexe per davant?

Menys del que la gent es pensa. El que he vist és que el de músic és un ofici preciós, però en aquest país molt mal valorat. La gent ignora que abans e pujar a l’escenari hi ha moltes hores de treball. A Lanzarote vaig conèixer gent d’altres països, com Irlanda i Alemanya, i ho valoren diferent. Com a ofici, aquí els músics estem força desemparats.

Vaja, que un ja no té ganes ni de drogues ni de sexe ni de res.

He, he, és clar que n’hi ha, en aquest món. De tota manera, ha canviat molt, ara els músics es cuiden, molts fan esport... Ara bé, el sexe sempre està allà, el rock té un component sexual que li és molt necessari. En la connexió entre l’artista i el públic, hi ha aquesta mena de connexió. Les ganes de sexe hi solen ser sempre, però cada cop és més complicat (riu).

Sentia que havia fet un pas enrere, tots aquests anys vivint a Lanzarote i tocant pels clients d’un bar? 

Al contrari, des que tenia disset anys visc de la música, i això ja és un èxit diari. Vaig anar a Lanzarote quan aquí ja havia fet de tot, musicalment. Necessitava un canvi, fins i tot vital. Hi havia anat de vacances i em va agradar la barreja cultural que hi ha. Hi vaig anar amb la motxilla i la guitarra i m’hi vaig quedar quinze anys, mai ho vaig veure com un pas enrere. Vaig aprendre molt, tocant amb músics de diversos llocs d’Europa.

Subscriu-te per seguir llegint