«Si dius al públic com ha de llegir l’espectacle, li aniquiles la sensibilitat»

En vint anys de carrera, Jordi Prat i Coll (Girona, 1975) ha treballat als grans teatres i festivals del país, del TNC al Lliure, passant pel Grec i Temporada Alta, i a la llista s’hi afegirà aviat el Liceu, amb la seva primera òpera. Responsable, com a director, de treure la pols a clàssics de Pitarra o Rusiñol, ha viscut una eclosió com a dramaturg gràcies a M’hauríeu de pagar, estrenat el 2020. En els darrers mesos encara girava, juntament amb Guillermotta i Fàtima, que narra, entre la cruesa i la poesia, el descens als inferns de la droga d’una noia al Raval. La peça, produïda pel Lliure i el Grec, obre demà la temporada del Teatre de Salt i al febrer arribarà també a Roses.

A més, acaba de publicar Teatre reunit (1999-2022), que presentarà el 2 de febrer a La 22 de Girona.

Després de vint anys de carrera, està en el millor moment?

Vas fent dia a dia i arriba un moment que t’adones que han passat els anys i que has fet molt més del que pensaves mentre treballaves com una formigueta. Són més de vint anys descrivint obres de teatre, però arran de M’hauríeu de pagar, que va ser un petit fenomen amb molta repercussió de crítica i públic i ja està traduït a set idiomes, ho veus. No ho he buscat, però ha passat i vol dir que el rigor amb què afronto la feina, tard o d’hora va trobant el camí i el públic, i això és maco.

A què ho atribueix? M’hauríeu de pagar és la culminació de la recerca d’una veu pròpia?

Jo portava escrivint des de l’Institut del Teatre i em deien que anava per dramaturg, però a mi m’agradava més dirigir. Mai he abandonat l’escriptura, però sempre m’havia aferrat més a trobar la meva manera de dirigir, a aconseguir una mirada cap a materials de gent que admirava moltíssim, clàssics i contemporanis.

Últimament se’l reconeix molt com a dramaturg, però.

Després de dirigir Vespres de la beata verge d’Antonio Tarantino, que escriu sense puntuació, em vaig adonar que aquella veu em ressonava més que altres. Vaig decidir escriure des d’aquí, en comptes de pensar en un tres actes i el teatre més canònic. Ja abans havia fet una petita provatura a De quan somiava, però era més un collage, sense la força de la unitat. Amb M’hauríeu de pagar vaig trobar un camí i Fàtima l’ha confirmat.

Són dues peces d’una trilogia? 

Sí, s’acabarà amb una òpera breu que es farà al Liceu, Nala, que també està escrita des d’aquí. Després continuaré escrivint, però ja cap a un altre camí, perquè en l’escriptura m’agrada investigar i no fer sempre el mateix.

Tampoc se’l pot encasellar quan dirigeix. 

Quan vaig començar tenia clar que no volia ser un director que estigués per sobre de l’autor. Si dirigeixo Els jocs florals de Canprosa o els clàssics que he fet al TNC (Sagarra, Pitarra), ho faig des d’una mirada de país. Jo em crec el meu país, les institucions, malgrat tot, i la llengua, però això no vol dir que no pugui ser crític amb la tradició i tenir-hi una mirada lúdica, apassionada i sense prejudicis.

N’hi ha molts, de prejudicis?

M’ho havia trobat molt quan estudiava. Quan alguns professors veien que al TNC feien un clàssic et deien «ho fem perquè toca», no hi havia un respecte i això em xocava. D’un text correcte en pots fer un bon espectacle, el que has de fer és creure’t el material. He tingut l’oportunitat de fer-ne uns quants i crec que la gent ha vist que des d’un altre lloc es poden fer i es comparteixen molt millor, arriben. A mi Canprosa m’ho recorda molta gent i La Rambla de les floristes igual, ho vam petar i és un text que qualsevol tradició voldria tenir en repertori. Els clàssics permeten mirades i lectures i m’agraden, però també el teatre contemporani, i si no, faig coses meves o petits musicals, com Guillermotta.

Fàtima és el seu espectacle més ambiciós?

Sí. L’escriptura és molt ambiciosa, una altra cosa és que sigui reeixida, però té moltes capes i cada frase remet a una realitat empírica, mental o mística. Trobar un equilibri sense referents clars sobre el que s’explica i com s’explica era complicat. Un cop escrit, quan el Lliure decideix programar-lo em dona molta força i és quan l’ambició passa del text a la direcció, per fer una peça realista, però no del tot i poètica sense que resulti estranya, reconeixible en la bellesa i en la duresa.

Diu que és un text que neix com un impuls, per acostar-se als misteris del cervell. 

Jo visc al Raval, amb un narcopís a l’edifici durant dos anys, la policia constantment a allà i els consumidors al replà. Pots mirar cap a una altra banda, però si tens l’ànima sensible, has de mirar cap aquí i cap a la societat que estem creant. Paral·lelament, vaig descobrir un petit llibre de la Biblia, l’Eclesiastès, sobre la vanitat, i vaig decidir parlar-ne. Fàtima és la història d’algú que abandona el poble i a la ciutat no troba el coixí per al seu drama interior i acaba vivint al carrer.

Parla de la solitud, un tema freqüent a les seves obres. 

És molt meu, i no des d’un punt de vista trist, sinó de com em confronto jo amb mi mateix, encara que tingui un entorn interconnectat. En el fons tots estem molts sols quan no usem bé aquesta interconnectivitat.

Tots estem a un pas d’agafar el camí cal a l’infern? 

L’espectacle comença amb els primers versos de l’Infern de Dant, que diu que tots estem molt més a prop d’anar al carrer que no ens podem arribar a imaginar, per un enamorament, una addicció o una pandèmia. Quan la interconnectivitat falla, al sistema ja li va bé que tu no hi siguis.

I l’engranatge pot fallar en qualsevol moment.  

Exacte, i aquí al costat. Ho veus en una cosa tan banal com l’idioma. Amb aquests consumidors que m’he trobat punxant-se a l’escala hi he parlat en català, i això ja trenca prejudicis, és una cosa més propera del que pensem.

La història de la Fàtima és molt crua, però té també tints poètics. Per què?

Jo no sé què hi ha dins els cervells, ni tan sols els sans, que també fan connexions estranyes. Per això en l’escriptura vaig intentar entrar en això, amb un toc inventat per mi en cada personatge. He fet gairebé monòlegs encoberts i veus la gent enganxadíssima intentant entendre per on li venen les coses. Això ho dic als actors: potser la paraula no l’entén, l’espectador, però sí l’emoció des d’on la dius: la ràbia, la por, la necessitat de carícia es percep. És una obra dura, però el públic de Girona i Salt està acostumat a aquest tipus d’espectacle, que és de festival. Pots no entrar-hi, però en pots reconèixer la qualitat i el risc.

Les referències per a la posada en escena són curioses, perquè cita els retaules i el pintor gòtic Lluís Borrassà. 

Un retaule gòtic té bellesa, però si mires al detall hi trobes caps tallats, llances que travessen cossos... El primer impacte és de bellesa i després de coneixement a través de l’horror, i era el que jo buscava. L’escenografia és gris i bruta, però també amb detalls daurats, presidida per una escala opressiva que tant podria ser per baixar com per pujar. I Borrassà m’ha servit per treballar l’expressió dels personatges. L’espectador ha de fer una lectura amb els materials que jo proposo; si dius al públic com ha de llegir l’espectacle, li aniquiles la sensibilitat i la motxilla del bagatge personal.

Té projectes pendents d’estrena?

El meu primer llibret d’òpera, una peça breu per al compositor Andreu Gallén que s’estrenarà al Liceu a l’estiu. 

Llavors ja haurà treballat amb tots els grans teatres i festivals del país... 

Sí! Jo volia fer aquesta feina per viatjar i sóc de quilòmetre zero pur i dur. I encantat! (riu)

Subscriu-te per seguir llegint