El mar: visió d'uns nens que no l'han vist mai

Autoria i direcció: Xavier Bobés i Alberto Conejero. Amb: Xavier Bobés i Sergi Torrecilla. Dramatúrgia: Alberto Conejero, a partir de textos de les nenes i nens de l’escola de Bañuelos de Bureba, del seu mestre Antoni Benaiges, Marina Garcés i Alberto Conejero. Teatre Municipal de Girona. 27 de gener. 

Fa anys que Xavier Bobés juga a atrapar entre les mans els records d’un passat que s’escola. Ho feia a la preciosíssima Cosas que se olvidan fácilmente i amb els altres «detectius d’objectes» del Solar a les peces teatrals que va dedicar a l’última fusteria del Barri Vell de Girona o al passat barraquista de Barcelona. El manipulador d’objectes hi torna ara a El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, aliat amb un altre poeta, en aquest cas de la paraula, Alberto Conejero, per recuperar per al teatre la memòria d’Antoni Benaiges, un dels molts docents republicans represaliats pel franquisme.

Executat pocs dies després del cop d’estat del 36, Benaiges havia comès el pecat de deixar casa seva, a Mont-roig del Camp, per traslladar-se, mogut per la vocació, a un minúscul poble de Burgos, Bañuelos de Bureba, per aplicar-hi les idees de l’escola moderna. Des d’una petita aula rural i amb l’ajut d’un gramòfon i d’una impremta que va pagar de la seva butxaca, el señor maestro va inculcar a la mainada coneixements, aires de llibertat i la importància de somiar, amb la promesa de dur-los algun dia a conèixer el mar. No l’arriba a complir, perquè és torturat, afusellat i enterrat en una fossa comuna l’estiu del 36.

El mar..., que divendres va passar per Girona i diumenge arriba a Figueres, és una deliciosa peça poètica, a mig camí entre el teatre més convencional i el d’objectes, que funciona de meravella gràcies a l’actor Sergi Torrecilla, que posa totes les ganes en tornar la veu a l'idealisme de Benaiges, i de tot el que surt dels maletins dels Encants de Bobés, cofres del tresor plens de fotografies, postals, eines d’impressor o pàgines dels diaris que el mestre publicava amb els seus alumnes. Aquest cop, però, renuncia a la proximitat que imposa la manipulació d’objectes i s’ajuda de càmeres en directe per traslladar-ne la imatge a una gran pantalla, en què també es projecten delicades animacions, un recurs que no li resta valor a la feina d’artesà que fa.

Subtilment, a través dels detalls, l’espectacle planteja un recorregut d’una hora que va de la il·lusió d’un mestre militant a l’amargor de la seva execució, en una història que irremeiablement remet als relats de Manuel Rivas i a la pel·lícula La lengua de las mariposas.

Els testimonis finals, enregistraments sonors d’alguns dels deixebles de Benaiges, ara ja ancians, recorden a l’espectador que, tot i l’horror, els colpistes no van matar del tot aquella llavor d’idees lliures que el mestre va plantar.