Ramon Solsona va ser a Girona per presentar «Temps enrere», una novel·la en la qual retrata els temps de la immigració a Alemanya, dels primers televisors a les llars i de les vinyes del Priorat, presents en tota la història
Escriure un llibre de 700 pàgines només ho pot fer un jubilat?
El primer sorprès vaig ser jo. Vaig escriure l’original amb la lletra petita i me’n sortien 400 i escaig. Quan el van tenir compaginat vaig pensar: tot això he escrit jo?
Veig molta nostàlgia al llibre, no s’estarà fent vell, Solsona?
No és un llibre nostàlgic, segueix la vida d’una parella més o menys de la meva edat, però no per reviure èpoques passades.
No troba a faltar res dels temps de la seva joventut?
Són més afortunats els que han vingut després, que no van viure aquella merda de franquisme. La vida era molt limitada: misses, confessions, pecats... La gent enyora la joventut perquè era jove, no perquè fossin temps estupends.
Es diria que el pecat està tornant, hem de vigilar què diem i què pensem.
La gent era més lliure fa vint anys que ara. Ara tothom aconsella, tothom sermoneja. No diguis això! No mengis allò!
Anem enrere?
En algunes coses, sí. El món en general va enrere pel que fa a valors de llibertat, de democràcia, de lliure expressió. I políticament, no diguem, a Catalunya estem engrillonats.
Tanmateix, no qualsevol temps passat va ser millor?
Qualsevol temps passat tenia coses bones i dolentes, com en tenen els temps actuals. En l’ensenyament, sembla que la cultura de l’esforç està desapareixent: pobrets nens, aprovem-los tots. Això, per exemple, no m’agrada, però en altres temes, el món avança. I alhora retrocedeix.
Quan escriu l’afecta la moda de la correcció política?
Al contrari. Malament rai, si un creador s’autolimita o accepta que el limitin. Si treballo en un mitjà, sé que hi ha uns propietaris i uns límits, però la meva primera obligació és forçar aquests límits . Però si sóc un escriptor que escriu lliurement, la llibertat és total.
La gent té avui la pell més fina?
Sí, tothom fa escarafalls per qualsevol cosa. Ens hem tornat tots uns perepunyetes, començant per les autoritats, que perquè ningú s’ofengui, es passen el dia exigint-nos que anem alerta amb tot. I que diguem «tots i totes», sobretot. Ximpleries superficials, que fan que la gent pensi que entre menjar en un plat de plàstic o un de ceràmica, hi ha un terrabastall mundial. I no estic defensant el plàstic.
És comparable la immigració que retrata al llibre amb la que arriba ara?
La immigració per motius econòmics és sempre una mala història. La gent es desplaça per necessitat i s’ha d’adaptar a societats molt jerarquitzades, que exploten el nouvingut. Als immigrants que van venir aquí durant el franquisme, ningú els va regalar res. Catalunya terra d’acollida? Molt bé, però vivien en barraques.
No ens van venir a colonitzar?
De cap manera.
Vostè tracta en la novel·la un altre cas.
El del català que per necessitat emigra a Alemanya. Era molt dur. El Tren de la emigración sortia cada dijous de Madrid i arribava a Colònia, fent parada a Barcelona. I sempre anava ple. Allà vivien en barracons sense calefacció, i treballaven en condicions molt dures. Emigrar no és cap ganga, no.
Doncs cada cop més joves catalans fan el mateix viatge, per manca d’oportunitats al seu país.
Els dels anys seixanta fugien sovint de la misèria absoluta, no de la pobresa. Encara hi ha misèria, a Barcelona n’hi ha uns nuclis esgarrifosos, però com que és gent que no vota, no hi ha voluntat política de posar-hi fi. Ara bé, les generacions de joves actuals, van a Europa amb un títol a sota del braç, buscant expectatives de feina que no tenen aquí.
Per què no?
Perquè l’estructura econòmica i social rebutja els joves que s’han d’obrir una perspectiva professional. La meva filla es va anar a formar a Londres durant dos anys. Ja no va tornar, aquí estaria fent fotocòpies en un despatx. Aquí, el progrés professional és molt lent.
