«És el primer disc fet per un pres des del corredor de la mort»

Freedom First és el primer disc de la història firmat per un condemnat des del corredor de la mort, el poeta Keith LaMar a la presó d’Ohio. Es presenta avui (20h) a La Mercè, dins del Black Music Festival. Ho ha fet possible el pianista català resident a Brooklyn Albert Marquès, així com el Taller de Músics i l’entitat Say it Loud

No és gaire habitual, fer un disc des del corredor de la mort.

Diria que és el primer cop en la història.

En Keith LaMar podrà ser avui virtualment a La Mercè?

No ho podem assegurar al cent per cent, en una presó poden passar moltes coses, però la idea és que hi participi telefònicament. Per això fem el concert dins de l’horari de trucades la presó. Si no és possible, farem servir un enregistrament.

En Keith té més de 50 anys i porta tota la vida a la presó, però és un amant del jazz. Vaig saber d’ell quan va iniciar una vaga de fam perquè li volien treure els seus discos de jazz, vitals per ell.

La connexió ha sigut el jazz, que també és molt important a la meva vida. De fet, el jazz és la raó per la qual visc a Nova York.

De què l’acusen? 

D’haver matat cinc presos en un motí. Ell manté que és innocent, i jo me’l crec. I també se’l creu tot un equip d’advocats. En el judici hi va haver moltes irregularitats. Només va estar mitja hora on van passar els fets, suposadament va aprofitar aquesta mitja hora per matar cinc persones. L‘estat no pot deixar un motí sense càstig, necessitaven un cap de turc i van agafar un jove que tenia aleshores 21 anys, pobre i negre. Devien pensar que ningú se’n preocuparia.

I es van equivocar.

Tot està basat en acusacions d’altres presos, als quals se’ls va prometre reducció de pena si col·laboraven a acusar en Keith. No hi ha cap altra prova. Primer li havien demanat a ell que acusés algun altre pres, i s’hi va negar.

Quina és la seva situació legal?

Ja no queda cap recurs, l’execució està programada per d’aquí a deu mesos.

Li queda alguna esperança?

Si no tinguéssim esperança, no faríem tot el que estem fent. La pressió i l’activisme atura execucions. El primer objectiu és aturar l’execució per tenir més temps per a poder reobrir el cas, els advocats estan treballant molt per trobar noves proves. El governador té el poder de fer-ho.

Serveixen de res, els concerts? 

Precisament per a recollir fons per als advocats. La gent que ve al concert està aportant diners a la campanya.

Escoltar música li és útil?

Totalment. No és tant que música el salvi -això queda molt literari-, com que l’acompanya. Com a tots nosaltres, que la música ens acompanya en tots els moments de la vida, bons o dolents. A més, amb el disc, ell -que mai s’havia considerat artista- explica la seva versió dels fets, que mai n’havia tingut l’oportunitat.

El valor de la música.

Quan vam treure el disc, va sortir un article al New York Times destacant que gràcies a la música, en Keith va tenir un altaveu per explicar-se.

Percep racisme a la justícia i a la policia dels Estats Units?

No és tan diferent de Catalunya, el crim i la pobresa van molt lligats. He estat a Quatre Camins, i sorprèn l’altíssim percentatge de presos no blancs. El problema és de pobresa. On comença la pobresa i on el racisme? No ho sé, estan molt connectats. Si neixes en un barri benestant, és molt poc probable que acabis al sistema penitenciari. La diferència és que aquí, als Estats Units, no es parla de reinserció. A Catalunya almenys ho intentem.

La presó com a càstig i prou? 

Als EUA funciona allò tan barroer de l’ull per ull i dent per dent. Vaig preguntar a un funcionari de presons americà per què no es fa rehabilitació, i em va respondre que és molt car. Com si no fos car tenir sempre tanta gent a la presó...

I si Keith LaMar fos culpable?

Tampoc mereixeria morir. El mateix disc va més enllà d’en Keith, és un disc contra la pena de mort, que més enllà de discussions ètiques, és irreversible. Un de cada nou condemnats a morts als EUA, era innocent. Quants innocents es poden executar per justificar l’existència de la pena de mort?