«Trobo una mica intranscendent el simple afer de viure»

Ray Loriga acaba de publicar Cualquier verano es un final, una novel·la que reflexiona sobre la vida i l’amistat, però també sobre posar-hi fi amb l’eutanàsia i el suïcidi assistit

I aquest pegat a l’ull, Loriga?

És graciós, la gent se sorprèn, i això que ja fa tres anys que el duc. Em van operar d’un tumor cerebral i m’ha quedat de seqüela un problema de visió. Els ulls no em convergeixen bé, i si no porto un de tapat, no m’hi veig bé.

Són les 9 del matí, em pensava que vostè era un animal nocturn.

Ui, jo em llevo cada dia entre les 7 i les 8 del matí, per treballar. És a dir, per escriure. Fa molts anys que no surto de nit. Ja no se m’hi ha perdut res, a la nit, la deixo per la gent jove.

I això que en el Madrid dels anys 80 vostè era una mica salvatge.

Ha, ha, no tant com diu la llegenda. Si va un divendres a la nit a zones de pubs de Madrid, veurà uns senyors i unes senyores que surten molt seriosos de les oficines, i són més salvatges del que era jo.

Diu Joaquín Sabina que es sent cada cop menys d’esquerres. A vostè que també viu a Madrid, li passa el mateix?

Fa molt de temps que no m’interessa la política local, és a dir, d’Espanya. La política en un sentit ampli sí que m’interessa: la sociologia, la història, el futur... Però les enrabiades de partit, no em diuen res.

Com a escriptor, com porta la necessitat de ser políticament correcte?

No m’afecta gaire, perquè tampoc he pretès mai ofendre ningú, no escric amb un mecanisme d’ofensa. De tota manera, és cert que existeix una mena de benpensantisme, que podria estar bé, però que convertit en una mena de vigilància políticomoral, pot ser una mica carregós.

Ja no hi ha estius com els d’abans?

L’únic que ha canviat entre els estius d’abans i els d’ara, és que érem més joves.

Que no és poca cosa.

(Riu) Cregui’m, els estius actuals són exactament iguals que els d’abans, som nosaltres, que som més vells.

Què aconsella fer amb la vida, als que passem dels cinquanta, com vostè i jo? 

Em penso que ja és massa tard per a consells, ja no hi ha gaire res a fer (riu).

A vegades troba que la vida el cansa, com al protagonista de la seva novel·la?

Suposo que sí, en el fons en les novel·les, encara que no siguis tu el protagonista, tendeixes a fer servir sensacions que has tingut. Les exageres per saber fins on et podrien portar. És un fet que, en aquesta, parteixo d’una sensació de fastigueig amb el món.

No li agrada el món?

No és que el món sigui dolent, sinó que trobo una mica intranscendent el simple afer de viure. Si a la vida li treus ambició, fites, desig i quatre bajanades més, viure no és gaire res. És una opinió personal, tampoc pretenc expandir-la.

Conserva encara ambicions, desitjos i bajanades d’aquestes?

Ambicions puntuals. Si no, és molt difícil fer res. Vull dir, quan escrius una frase, vols que et quedi el millor possible. I després, la següent. I al final, acabes escrivint un llibre. Són ambicions modestes, com la de fer una truita francesa i mirar que et quedi ben qualladeta.

A Espanya anem endarrerits en temes com l’eutanàsia?

Sí, però és que és molt difícil acordar entre tots les causes socials. Pel mig hi ha moral, creences. Em sembla interessant que almenys el tema estigui a sobre la taula, que se’n pugui parlar

Com es veu Catalunya des de Madrid? 

Es veu maca, i ara que sóc a Barcelona la gaudeixo, feia anys que no hi venia. La veig molt maca [en català]. 

Subscriu-te per seguir llegint