La «indústria» de la pedra de Girona

Si un color defineix la bellesa de la Girona monumental és el gris de la pedra calcària farcida de fòssils marins que s’extreia de les pedreres de la ciutat. Coneguda durant l’edat mitjana com el «marbre blau», tant per la tonalitat com per l’aptesa escultòrica, aquesta pedra va ser àmpliament usada en l’arquitectura i l’escultura civil i religiosa, convertint Girona en el gran centre productor i exportador d’aquest material de la Corona d’Aragó. Aquesta és la tesi principal de Jordi Sagrera i Miquel Àngel Fumanal, autors del llibre La pedra de Girona. L’esplendor del marbre blau.

Publicat per Brau, el llibre aporta llum sobre el moment àlgid de les pedreres gironines, dels seus principals mestres i també de l’embranzida que va agafar la pedra de Girona en l’època medieval com a matèria primera d’alguns dels edificis més emblemàtics de la Mediterrània, molt més enllà de la mateixa ciutat: de la catedral o Sant Fèlix als claustres de Pedralbes i Sant Joan de les Abadesses, passant pels palaus de la Generalitat Catalana i Valenciana o la galeria superior del monestir de Ripoll.

I és que, sostenen els autors, a partir del segle XII i durant tota la baixa edat mitjana Girona va esdevenir el centre de producció i exportació més important de l’antiga Corona d’Aragó per a aquest tipus pedra, que era utilitzada per a obres d'arquitectura i escultura. Al llarg del segle XIII, es va expandint el seu ús arreu del Principat i a partir del XIV experimenta una difusió massiva, sense que es conegui cap equivalent coetani al sud d’Europa.

Els autors remarquen que la pedra de Girona va esdevenir un material «excel·lent» per a la construcció d’obra civil i religiosa per diverses raons. La configuració geològica de la ciutat, fundada en època romana sobre una gran llenca de pedra calcària nummulítica, feia que l’extracció del material fos senzilla. I, depenent de la veta o la profunditat d’on s’aconseguia, podia presentar múltiples textures, dureses, qualitats i colors.

El primer mestre que l’usa és Arnau Cadell, autor dels claustres de la catedral de Girona i del monestir de Sant Cugat, i amb ell s’inicia l’èxit comercial d’un material que al llarg del segle XIII s’expandeix pel Principat. L’ús en projectes reials fa que a principis del segle XIV experimenti una gran expansió i, mentre la població gironina creix, els centenars de pedrers que viuen a la ciutat es van especialitzant en la talla de bases, fusts, capitells o arcs amb els quals es basteixen milers de finestres i galeries per a tota classe d’edificis civils i religiosos arreu dels dominis del rei d’Aragó.

Una «indústria de la pedra», sostenen els autors, equiparable a les grans pedreres de Tournai, Caen o París, amb arcs, finestrals i columnes fabricats en sèrie al barri de Pedret per a la seva exportació. Amb carro i per mar, des del port de Sant Feliu de Guíxols, aquests materials prefabricats es distribuïen desmuntats fins al destí final, on eren col·locats a les obres corresponents.

A partir del segle XVI en va decaure l’exportació, però la pedra de Girona va continuar usant-se a les comarques gironines, per als masos, castells i esglésies parroquials. 

Subscriu-te per seguir llegint