Sandra Tapia, la gironina al darrere d’«As bestas»

Si la pel·lícula As bestas s’alça amb el Goya al premi al millor film de l’any aquest dissabte, una gironina acompanyarà el director Rodrigo Sorogoyen a recollir el cabezón. Serà la celranenca Sandra Tapia, productora de la cinta, que encapçala la llista de nominacions d’aquesta edició dels guardons del cinema espanyol, amb disset candidatures, i que arriba a la gala de Sevilla amb l’aval d’haver triomfat als premis Forqué i als Feroz.

El thriller de Sorogoyen, basat en el crim real d’un ciutadà holandès en un llogarret gallec, competirà pel premi gros amb Alcarràs, Cinco lobitos, La maternal i Modelo 77. Tres directores -una d’elles, debutant- i dos directors nascuts entre 1971 i 1986 ofereixen una radiografia social de l’Espanya recent tocant temes com la maternitat, la crisi del món rural, el racisme o la cara fosca de les energies renovables, un ampli ventall temàtic que Tapia atribueix a un canvi generacional en la direcció i la producció.

«Igual que hi ha una nova generació de realitzadors, hi ha també un relleu en la producció i més presència femenina. Quan jo vaig començar era més rara avis, hi havia algunes productores pioneres a qui no s’ha reconegut prou i que ara tenen 60 i 70 anys, i ara, de les cinc pel·lícules nominades al Goya, només n’hi ha una que no està produïda per una dona, Modelo 77. A la resta, la majoria de l’equip és femení», assenyala Sandra Tapia, de la productora barcelonina Arcadia.

«Ara hi ha una generació de productores joves, i no és casual que es vulguin explicar altres tipus d’històries», afirma.

I és que, subratlla, els productors «són persones creatives». «La producció sovint només es relaciona amb els diners, que és una part molt important, però també acompanyem a l’hora de decidir les parts més creatives i si la pel·lícula funciona o no», apunta.

Reivindica la figura del «productor creatiu, que moltes vegades és l’origen i motor de les idees de la pel·lícula». «A vegades arriben guions molt madurs i nosaltres els fem possibles, però altres cops l’espurna salta llegint un llibre, al teatre... el productor es dedica a buscar el finançament, però també és el primer que obre la porta i l’últim que la tanca en una pel·lícula», explica, i enumera la llarga llista de tasques de les quals s’encarrega la producció: supervisar el guió amb el guionista, triar el càsting, fer el disseny de producció, pensar en els equips tècnics i en la distribució, el màrqueting, l’estratègia de festivals i les vendes a l’estranger. 

Apostar per noves veus

Des que va començar a fer pràctiques en una productora, encara com a estudiant de Comunicació Audiovisual fins ara, que és sòcia a Arcadia, Sandra Tapia ha treballat amb directors consolidats, com Julio Medem, però també ha vist néixer cineastes a qui va donar la seva primera oportunitat, com Celia Rico, Goya a la direcció novella per Viaje al cuarto de una madre.

«La paraula és aposta. Treballar amb algú jove és molt laboriós, perquè els has d’acompanyar més, però és molt satisfactori perquè la relació productor-director és molt estreta», assenyala.

A més de Rico, amb ja qui treballa en un segon film, també manté un vincle molt sòlid amb Pablo Berger, amb una tercera producció junts en camí. Plegats van tirar endavant Blancaneu, que va suposar un abans i un després en la carrera dels dos. 

«Berger va ser el primer que em va fer sentir productora. Érem un equip molt petit i de forma natural vaig assumir que estava produint una pel·lícula que després va suposar el que va suposar tant per mi com per l’empresa. Arcadia ha arribat on som gràcies a haver sigut valents per arriscar i fer una pel·lícula que era molt complexa de finançar i de defensar davant la indústria i del públic», reconeix sobre el film, que imita la fórmula de narrar del cinema mut, en blanc i negre i la música com a element conductor. La proposta, tot i el risc, va endur-se deu Goya i va tenir una excel·lent recepció a escala internacional.

Les tres cintes de Claudia Llosa, entre elles La teta asustada (Os d’Or a Berlín) o Mediterráneo, sobre l’ONG Open Arms, son altres «projectes molt estimants» per Sandra Tapia, juntament amb els dos últims films de Sorogoyen.

En un any en què la collita del cinema espanyol és «espectacular», ser entre les nominades ja és un premi, declara, però sí que reconeix que, a més de la satisfacció de l’equip, guanyar acaba sent d’«utilitat»: «si els premis ajuden a alguna cosa és a allargar la vida de les pel·lícules». 

«As bestas està encara en taquilla, entre la gala i l’arribada a plataformes passarà un mes, per això tenir una bona nit als Goya ajuda a dur més gent al cinema», explica Sandra Tapia, que aquest 2023, a més de l’arribada a les sales de les noves produccions cinematogràfiques de Berger i Rico té a l’agenda una altra estrena que serà sonada: la seva primera gran sèrie amb Netflix, basada en el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona.

Subscriu-te per seguir llegint